Què li hem fet a la natura perquè ens tracti així?

Les imatges i testimonis que ens arriben aquests dies des del País Valencià són esfereïdors, però un dels que m’ha quedat gravat és el que sentia pels mitjans poques hores després de la tragèdia, en què on una veïna afectada es preguntava entre plors: "què li hem fet a la natura perquè ens tracti així?"

Sense minimitzar la importància de molts altres factors que han influït en aquesta tragèdia, com ara una mala planificació urbanística que fa que a Espanya hi hagi més d'un milió de llars construïdes en zones inundables (un 6% de les llars en el cas del País Valencià), o una deficient gestió de les alertes de risc que ha fet respondre de manera massa lenta a les alertes de l’AEMET, val la pena recordar que la crisi climàtica i ambiental causada per l’activitat humana augmenta la freqüència i la violència de fenòmens com el que s’ha viscut els darrers dies. Val la pena recordar que sobrepassar els límits dels sistemes que mantenen la Terra en l’estat estable que ha caracteritzat l’Holocè ens aboca a un futur inestable i impredictible. 

Durant més de 10.000 anys la Terra ha estat en un període extremadament (i inusualment) estable, que s’ha caracteritzat entre d’altres per una temperatura suau i relativament constant, amb variacions a la temperatura mitjana de només +1/-1 C. Aquesta estabilitat climàtica ha comportat, entre altres coses, tenir uns nivells del mar constants, unes estacions predictibles i una proliferació de la biodiversitat que han permès la vida a la Terra tal com la coneixem. L’any 2009 investigadors del Stockholm Resilience Center, liderats per Johan Rockström, van identificar els sistemes que permeten mantenir el planeta en aquest estat d’equilibri, i determinar uns límits quantitatius per sobre dels quals aquest equilibri es pot trencar, portant la Terra a un nou estat. Un nou estat en què no sabem com ens adaptarem com a espècie ni com a civilització.

Els límits identificats inclouen, a més del canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, que compromet l’estabilitat dels ecosistemes i la capacitat de sostenir la vida humana; l’alteració dels fluxos bioquímics de nitrogen i fòsfor, que afecta la qualitat de l’aigua i l’estabilitat dels ecosistemes aquàtics i terrestres; els canvis en els usos del sòl, que impacten la biodiversitat i alteren el cicle del carboni i de l’aigua; l’acidificació dels oceans, que afecta la xarxa tròfica dels ecosistemes marins; l’esgotament de la capa d'ozó estratosfèric, la qual protegeix la Terra de les radiacions ultraviolades; la disponibilitat d’aigua dolça, fonamental per a la vida de tots els éssers vius; la presència d’aerosols a l'atmosfera, que no només afecta directament la salut humana, sinó que també pot contribuir al refredament o escalfament del planeta; i la contaminació per productes químics, com ara plàstics i metalls pesants, que comprometen la salut dels humans i dels ecosistemes.

L’objectiu de definir aquests límits planetaris era proporcionar uns límits clars i sostinguts científicament que permetessin als responsables polítics amb capacitat de decisió actuar per revertir l’amenaça que la crisi climàtica i ambiental global suposa per a la nostra salut i benestar. Però lluny d'aconseguir aquest objectiu, les avaluacions que s’han realitzat dels límits planetaris des de la seva definició indiquen una mala tendència, amb set dels nou límits sobrepassats segons dades publicades fa tot just un mes.

Durant milers d'anys, els humans hem actuat com si els recursos que necessitem per viure fossin inesgotables. Hem extret i utilitzat recursos naturals clau per a la nostra supervivència, ignorant que aquests eren finits, i hem viscut també d'esquena a la realitat que l'extracció d'aquests recursos comporta impactes que fan malbé la qualitat d'altres recursos clau per a la nostra supervivència, com l'aigua o l'aire que respirem. Aquest consum de recursos ens ha permès créixer com a espècie, avançar com a societat, i especialment, en les darreres dècades, millorar la salut a escala global. Però arribats al punt dels 8.000 milions d'habitants al planeta, amb un creixent consum de recursos per càpita i amb els efectes de la crisi climàtica cada cop més evidents, és inevitable reconèixer que el planeta Terra té un límit. I és sobretot inevitable reconèixer que sobrepassar-los comporta riscos de dimensions imprevisibles.