Líbia: quina serà la següent presa del món a ensorrar-se?

L’enfonsament de dues preses a Líbia, que ha provocat unes inundacions torrencials que s’han saldat amb milers de morts i desapareguts, era previsible i evitable. I no seran les últimes grans preses que es trencaran si no eliminem o reparem algunes de les infraestructures velles i obsoletes que ja fa temps que van superar la seva data de caducitat.

Com moltes preses d'arreu del món, les del uadi Derna de Líbia es van construir als anys 70, l’època en què es van erigir més embassaments al nostre planeta: cada any entraven en funcionament 1.000 pantans de grans dimensions. I ara la majoria estan arribant al final de la seva vida útil.

Encara no en tenim tota la informació, però sembla que la causa de l’ensorrament de les preses de Líbia va ser la deficiència del manteniment i la falta de control dels embassaments, que es van veure desbordats per violentes precipitacions. Tot i que l’any passat es va alertar en diverses ocasions sobre el deteriorat estat de les preses i la necessitat de reparar-les per impedir una situació d’aquest tipus, no es va prendre cap mesura.

I es preveuen catàstrofes semblants a tot el món. El perill més gran és a l’Índia i la Xina, on les 28.000 grans preses construïdes a mitjans del segle XX s’acosten ara a l’obsolescència. El pantà de Mullaperiyar de Kerala, a l’Índia, té més de 100 anys; visiblement deteriorat, es troba en una regió propensa als terratrèmols. Si s’enfonsés, 3,5 milions de persones podrien ser arrossegades aigües avall. 

Als Estats Units, el segon constructor de preses més prolífic després de la Xina, es calcula que els pantans tenen de mitjana uns 65 anys i que 2.200 corren un alt risc d’enfonsament. La recent llei d’infraestructures destina 3.000 milions de dòlars al manteniment d’alguns d’aquests embassaments, però hi ha milers de pantans sobre els quals el govern federal no té cap responsabilitat, i reparar-los costarà uns 76.000 milions de dòlars.

Els riscos d’aquestes preses deteriorades pel temps són especialment preocupants davant del canvi climàtic. Van ser dissenyades per resistir les pitjors condicions que es podien imaginar en el moment de construir-les. Però els fenòmens meteorològics que abans passaven un cop al segle han començat a produir-se amb una creixent regularitat, i per això les preses corren molt perill d’esfondrar-se o d’experimentar el deteriorament de la seva integritat.

Abans, però, del desastre de Líbia les condicions meteorològiques extremes, agreujades pel canvi climàtic, ja havien passat factura a aquesta mena d’infraestructures. El 2017 les fortes pluges van danyar l’antiga presa d’Oroville, a Califòrnia, i van provocar evacuacions massives enmig de la por a grans riuades descontrolades. El 2021 un tros d’una glacera de l’Himàlaia va destruir un pantà i en va fer malbé un altre al nord de l’Índia, fet que va provocar la mort de desenes de persones. El ràpid desgel de les glaceres a conseqüència de l’escalfament és ara un greu perill per a la seguretat de les preses i les comunitats que viuen en el curs posterior del riu.

L’estratègia habitual ha consistit en reparar les preses antigues quan fos necessari, controlar els nivells dels embassaments i procurar preveure les precipitacions i l’augment del cabal de l’aigua en el curs anterior. Fixem-nos en la presa de Kariba, al riu Zambezi, al sud de l’Àfrica, objecte ara d’importants reparacions per evitar-ne l’enfonsament després que es descobrís que la llera del riu estava molt erosionada. Aquestes obres, amb un cost de 300 milions de dòlars, són necessàries per mantenir en peu la presa en un riu on la producció d’hidroelectricitat ja ha caigut en picat a causa de la sequera. Projectes com aquests en realitat només són un pegat i a la llarga surten molt més cars que treure unes preses que ja estan obsoletes.

Tot i que hi ha preses antigues que encara subministren aigua potable i ajuden els agricultors a regar els camps, moltes de les construïdes per obtenir energia hidroelèctrica només generen una petita part de la que produïen abans, mentre els sediments s’acumulen darrere dels seus murs. L’agreujament de la sequera lligada al canvi climàtic també ha frenat la producció d’energia hidroelèctrica a tot el món, i això ha comportat racionaments d’energia i apagades als Estats Units, la Xina i el Brasil.

El fet que cada cop sigui més difícil justificar l’existència de moltes preses és un dels motius per a l’aparició d’un moviment creixent que vol eliminar-les, liderat sovint per pobles indígenes i altres col·lectius marginats. Cal esmentar sobretot la destrucció de quatre preses al riu Klamath, al llarg de la frontera entre Oregon i Califòrnia, que quedarà enllestida l’any que ve i que serà la iniciativa més ambiciosa de la història en aquest sentit.

L’eliminació de preses i la restauració dels rius també estan agafant embranzida a Europa. Els rius del Vell Continent són dels més fragmentats del món, amb una consegüent gran disminució de la biodiversitat d’aigua dolça. Es preveu que el projecte de restauració del riu Mosa als Països Baixos –que inclou la restauració de les planes al·luvials per afrontar les crescudes i la sequera– serà capaç de reduir les inundacions extremes, que passarien d’un cop al segle a un cop cada 250 anys.

La tràgica catàstrofe de Líbia és un senyal d’alarma per a totes les preses del món que han esdevingut massa velles. La nostra millor eina és eliminar-les del tot. I hem de començar a fer-la servir molt més sovint.

Copyright The New York Times