El líder unidimensional
“Sánchez volia el contrari, votarem per no fer-li el joc”, ha dit Feijóo per justificar dir sí allà on havia dit no. En què quedem? Millor manera de resumir la seva estratègia i la seva política, impossible. Va votar contra el famós decret òmnibus, i va arrossegar Junts per clavar-li l'estocada a Sánchez. Típic exemple de la ceguera de l'opositor de pinyó fix. I es va despertar com a responsable que les pensions no pugessin o que els diners per la crisi de la DANA quedessin encallats. El que compta per a Feijóo no són les idees i les propostes sinó fer sempre el que el president no vulgui, sense reparar en les conseqüències. L'infantilisme és una malaltia mortal de la política.
L’operació va ser tan grollera que ni tan sols va tenir temps de rebre l’entusiasme dels seus per haver posat Sánchez contra les cordes. Les obsessions no deixen pensar. I Feijóo va sortir de l’escenari amb la cua entre les cames. L’operació que havia de ser la tomba de Sánchez, per la ceguera pròpia del demagog que repeteix lletanies contra l’enemic sense prestar atenció al contingut i als efectes del que s’està debatent, es va convertir en una bombona d’oxigen per al president. Un a un, els que havien fet l’heroïcitat de deixar el govern en minoria han hagut de fer veure que no se’n recordaven. Junts almenys ha negociat alguna cosa. Feijóo simplement votarà ara el que abans era, segons ell, una expressió de la demagògia de Sánchez.
L'estratègia de Feijóo és el grau zero de la política. Amaga les idees pròpies i es limita a la desqualificació permanent de l’adversari. Una estratègia que ara mateix té un efecte principal: Vox, que diu el que vol sense escrúpols i sense dependre dels altres, se li està enfilant a l'esquena, i cada cop està més clar que Feijóo en dependrà en el futur pròxim. Deu pensar que ja li va bé, perquè Vox diu allò que ell no gosaria dir, però és un exercici perillós. Abascal es va creant un perfil mentre Feijóo es petrifica en la seva agressivitat obsessiva. Inicialment pot fer gràcia, baquetejar qui mana diverteix, però amb el soroll no n’hi ha prou per guanyar l’adversari: pot donar gust a la família, però cansa als que s’ho miren a distància i poden ser decisius per canviar majories. La banalitat d’aquest estil fa que arribi un moment en què les ganes d’humiliar l’adversari fan perdre l’escriure, i es fica la pota i s’acaba anant al terreny de l’enemic, perquè els efectes no desitjats de la frivolitat són demolidors. Els ciutadans mereixen més.
