Lideratge i democràcia

El passat 17 d’abril vàrem publicar a l’ARA Balears l’article ‘Empatia social i democràcia’. En aquest es tracta la relació entre “lideratge i democràcia”. Els lideratges poden ser articuladors de millores, però també de danys socials. La casuística amb relació als lideratges polítics moderns és molt àmplia. Es poden contraposar pols extrems basats en més o manco empatia social, virtut cívica i valors democràtics o, d’altra banda, en una atribuïda superioritat a un individu de tendència autoritària que promou el privilegi dels “seus” i el rebuig dels diferents. Un altre tipus de lideratge es dona en situacions excepcionals de guerres, cops d’estat, catàstrofes, crisis..., emergències que requereixen actuacions clares i inspiradores, fins i tot si no s’està segur de quina és la millor acció per evitar el sofriment dels ciutadans. En situacions d’estabilitat democràtica pot haver-hi lideratges compromesos amb la solidaritat i la democràcia amb casuístiques prou variades, a més de lideratges corrosius i corruptes que degraden la mateixa democràcia. També s’han de considerar els lideratges en àmbits no institucionals que sorgint de la societat comuniquen i articulen la influència social i política i que poden tenir conseqüències decisives en la política institucional.

Els lideratges polítics tenen lloc en un temps històric concret, no són gens aliens a les dinàmiques econòmiques, socials, polítiques i culturals, així com, en certes circumstàncies, a les finestres d’oportunitat que ben prest es tanquen. A la fase actual del capitalisme global financeritzat és força difícil per al lideratge polític que se circumscriu dins els estats nacionals disposar del poder suficient per dirigir processos econòmics i socials vers els ideals de justícia social, drets humans, preservació del medi ambient, igualtat de gènere, pau internacional, etc., ja que bona part del poder ha passat a mans dels agents corporatius i financers globals, els quals intenten marcar i tutelar, tot i amb contraposicions d’interessos no sempre coincidents dins aquest bloc hegemònic com s’ha vist ara amb l’harmonització fiscal sobre beneficis de les grans empreses transnacionals, el camp del que consideren que són els seus interessos i, per tant, el que es pot fer.

Stephen Srowroneck, politòleg de Yale, fa una descripció del que considera cicles presidencials als EUA: oscil·len entre els 40 i 60 anys i condicionen les presidències dels dos grans partits, relativament independents dels seus líders. A l’inici del cicle trobam un president que marca un canvi profund sobre la manera de pensar i fer política, seria el cas del cicle “demòcrata” iniciat als EUA per Roosevelt l’any 1933, però, a mesura que el cicle avança, la nova retòrica i la nova política es degraden, i en la fase final del cicle pot aparèixer el “darrer mohicà” que tracta de ser de nou rupturista en alguns aspectes per salvar el “règim”. En el cas demòcrata aquesta és la figura de Johnson, ja que sota el seu mandat es va aprovar la Llei de drets civils de 1964 (avantprojecte que ja havia presentat Kennedy el juny de 1963 al Senat), la qual va impulsar el major avenç en les conquestes dels drets civils al país, ateses les lluites civils dels afroamericans i les dels treballadors per millores socials, però va acabar per provocar la reacció política contrària de Nixon, i va començar un nou cicle que, els vuitanta, va quallar als EUA amb Reagan i l’hegemonia neoliberal, cicle que, segons algunes interpretacions entorn de la derrota electoral de Trump i la victòria de Biden, ha arribat al seu acabament, com posen de relleu les polítiques realitzades els seus primers cent dies i les anunciades en el seu projecte de pressupostos netament keynesià.

Seguint Srowroneck, i fent ús de la metàfora de Vico dels “corsi-ricorsi” a la història, suggerim que estam davant un canvi de cicle que condiciona nous lideratges i nous relats més adients per a la present dècada, talment com si la socialdemocràcia hagués sabut guanyar-se un relat hegemònic per tal de resoldre els problemes generats per la Gran Depressió, i com si ara la crisi del neoliberalisme pogués obrir una nova finestra d’oportunitat perquè es pogués imposar un nou relat hegemònic que fos capaç de donar respostes justes i equitatives als grans problemes dels fluxos migratoris, revolució digital i canvi climàtic, problemes tots ells que el mercat per si sol és incapaç de solucionar.

Així, no es pot negligir que presidències sorgides de lideratges suposadament “febles”, com el cas de Roosevelt, no evolucionin cap a presidències que inicien un nou cicle; el caràcter de la Gran Recessió força a considerar l’elevat cost social que representa. Biden, davant els estralls de la gestió de Trump per encarar el covid-19 i la crisi econòmica, és possible que es trobi en situació de promoure un canvi de cicle, en paraules de Martin Wolf: “Biden podria ser la darrera oportunitat per salvar la democràcia als EUA”, o de Michael Pettis&Matthew Klein a Trade wars are class wars (Yale University, 2020): “Biden es pot convertir en el nostre Roosevelt”. Entre la ciutadania, tal com indica la creixent acceptació a les enquestes de les seves actuacions, pareix que s’obre una certa expectativa de canvi.

És difícil saber ex-ante si un lideratge partidari iniciarà un nou cicle deixant un llegat per a la majoria dels conciutadans, però sabem que sense un mínim de compromís social, militància, empatia social i virtut cívica, és difícil esperar de la seva acció política una major justícia social i l’enfortiment de la democràcia, ambdues en situació força precària, sense caure en renúncies que posin en qüestió la seva tasca.

També sabem la dificultat que representa acarar reptes molts complexos com l’envelliment de les societats, l’emergència climàtica, la revolució digital, la creixent desigualtat, la precarització del treball, la situació de la joventut, la necessitat d’incorporar la ciència al servei de la societat i transformar els estats neoliberals en estats més democràtics impulsors de l’economia, no només privada sinó també pública (Mazzucato dixit), per tal d’aconseguir una acció de govern democràtica, ben gestionada, i amb una orientació estratègica participada i consensuada per la societat.

Àlex Miquel Novajra; Ferran Navinés i Bernat Riutort són membres del Col·lectiu Alternatives