Lideratges a contracorrent
Després d’un període en què la pandèmia ha deixat els lideratges polítics en suspensió, es fa cada dia més notori el buit d’autoritat moral dels que governen. La democràcia es basa en part en la distinció entre l’adversari i l’enemic. Amb l’adversari ens confrontem en el marc d’unes regles del joc compartides i d’una cultura del respecte mutu. Contra l’enemic el conflicte es planteja en termes de o tu o jo, i les regles pinten ben poca cosa. En els últims temps, com si es volgués donar la raó a Irene Vallejo quan diu “El bé no es nota, el mal és sorollós”, la monotonia de l’escena política l’han trencat personatges que han fet de la ridiculització de les pautes i les normes, escrites o no, la seva forma d’estar en el món, sobre la vella tècnica de la construcció permanent de l’enemic i del cap de turc. Com el tàndem madrileny Ayuso-Monasterio, que es presenten com a campiones de la lluita contra el comunisme (i no és broma) i fan alhora de la immigració il·legal el símbol de totes les perversions (l’extrema dreta sempre deixant anar el seu odi contra els més febles).
En una entrevista a El País, Magris donava una pista: “El mercat ja no es viu com un sistema eficient sinó com la mesura de la vida”. Aquí ha quedat atrapada la reputació de la política. Incapaç d’acompanyar la ciutadania en la cerca de la vida plena. Amb una conseqüència greu assenyalada pel mateix Magris: “La memòria es fa tan curta que s’altera la relació amb la identitat”. Via lliure als impostors.
A França, on l’any vinent hi haurà eleccions presidencials, inquieta l’ascens de popularitat de Marine Le Pen, paral·lel a la degradació de la imatge d’Emmanuel Macron. Fa cinc anys Macron es va presentar com un nou De Gaulle decidit a refundar la República sobre la proposta postmoderna de ser de dretes i d’esquerres alhora. Transformar un país requereix una certa autoritat moral. El general De Gaulle havia salvat l’honor de França contra la misèria de Vichy. Emmanuel Macron va entrar en política després de quatre anys a la Banca Rothschild. Hi ha certa diferència. L’autoritat es guanya quan es té la credibilitat suficient per anar a contracorrent (De Gaulle va tornar al poder per guanyar la guerra d’Algèria i li va donar la independència) i es té clar quin és l’objectiu possible a assolir. Que és el que necessitem tots plegats.
Josep Ramoneda és filòsof.
