Els líders polítics que calen el 2023

El 2023, els responsables polítics de tot el món hauran de gestionar una confluència de xocs econòmics, polítics i climàtics. Com que els governs no poden solucionar aquestes crisis per si sols, faran falta líders polítics hàbils capaços de mantenir unides les societats i de permetre que comunitats i empreses facin un pas endavant i s’ocupin de la seva part. El que el món necessita desesperadament són funcionaris públics i polítics disposats a innovar i preparats per fer-ho.

Al final de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP27) del mes passat a Egipte, els líders mundials van constatar que el canvi climàtic està posant en perill comunitats a tot arreu i que cal una acció urgent. Les empreses, en particular, han de transformar la manera com utilitzen l'energia i el transport, però fins i tot les que han fet promeses ambicioses de zero emissions tenen dificultats per presentar plans creïbles destinats a assolir aquest objectiu.

L’absència de marcs reguladors clars i perdurables ha fet que a les empreses encara els resulti més difícil assolir les zero emissions. Només els governs poden aplicar els mecanismes necessaris, i han de buscar maneres innovadores de garantir l'estabilitat reguladora. No té gaire sentit aprovar una legislació climàtica avui si els votants i les empreses creuen que probablement es revocarà després de les pròximes eleccions.

Qualsevol marc climàtic efectiu necessita un suport públic ampli. Per generar confiança, els polítics han d'arribar a les comunitats i a les empreses i formar coalicions amb tot l'arc polític. Si bé resoldre les divisions polítiques d'avui sens dubte exigirà líders amb una visió i habilitats extraordinàries, no és impossible. Alemanya també està dividida i, malgrat això, actualment està governada per una coalició que inclou els socialdemòcrates de centreesquerra, els Verds d'esquerra i els demòcrates liberals favorables a les empreses. En un Brasil profundament dividit, el president electe d'esquerra, Luiz Inácio Lula da Silva, aviat assumirà el poder juntament amb el seu vicepresident electe de centredreta, Geraldo Alckmin.

A més de la polarització, els governs s’enfrontaran a molts problemes econòmics el 2023. Segons el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, és inevitable una recessió global. Per tant, serà crucial que hi hagi una acció governamental efectiva, però, tal com assenyala un informe recent de l'FMI, si els responsables de les polítiques són massa agressius a l’hora de combatre la inflació, podrien exacerbar l'apreciació del dòlar estatunidenc i provocar crisis de deute a tot el món.

En poques paraules, és qüestió de vida o mort, particularment per als països amb menys ingressos. La pandèmia va arrossegar uns 70 milions de persones a l'extrema pobresa a tot el món, segons l’últim Informe de Pobresa i Prosperitat Compartida del Banc Mundial, i els països més pobres del món han sigut els més afectats. Per compensar els enormes costos socials de la pandèmia, els governs han de fer inversions gegantines en salut i educació.

Abordar aquestes disparitats econòmiques podria salvar la vida i la subsistència a milions de persones, però exigiria que els governs prenguessin mesures que no són políticament avantatjoses. Les transferències de diners dirigides, per exemple, podrien mitigar de manera efectiva les crisis de cost de vida. Si bé els subsidis generalitzats són més populars, moltes vegades beneficien els rics. Segons el Banc Mundial, la meitat de tota la despesa en subsidis a l'energia en països d’ingressos baixos i mitjans “beneficia el 20% més ric de la població, que consumeix més energia”.

Les inversions d'alt retorn, particularment en educació, investigació i desenvolupament i infraestructures, també podrien ajudar a abordar tant la crisi climàtica com la desigualtat creixent. Però aquestes inversions exigeixen una planificació i una execució acurades, així com impostos més alts, cosa que podria afectar encara més els pobres si no s’executen de manera apropiada. Per evitar aquest desenllaç, els líders polítics han de decantar-se per impostos a la propietat i impostos al carboni (tot i que no sembla que aquests impostos siguin populars entre els seus donants de campanya).

Durant la pandèmia, alguns governs van aconseguir compensar l'impacte del covid-19 sobre la pobresa a través de diverses mesures d’ajuda d'emergència. Els governs ara han d'adoptar la mateixa estratègia de mitigació de crisi per millorar l'exercici educatiu i sanitari dels seus ciutadans i restablir el creixement econòmic. Retallar els serveis públics de manera generalitzada seria un retorn poc imaginatiu i desastrós al manual d'austeritat del 2010.

Al mateix temps, hi ha un punt del pressupost que no s'ha retallat gens ni mica. Al contrari: com que la invasió d'Ucraïna per part de Rússia ha aprofundit les fissures d’un ordre geopolític cada cop més fracturat, aquest any la despesa militar global va superar els 2 bilions de dòlars per primer cop. Per mitigar aquests costos, els responsables polítics s’han d'enfrontar a problemes persistents de malbaratament i corrupció en les adquisicions militars i les vendes d'armes.

Així mateix, sovint un augment de la capacitat militar genera conseqüències no intencionals –i no buscades–. Vam aprendre aquesta lliçó als anys 80, una altra dècada caracteritzada pel creixement ràpid de la despesa en defensa. En aquells anys els Estats Units van armar els talibans per combatre la Unió Soviètica a l'Afganistan, i Israel va donar suport de manera encoberta a Hamàs per ajudar en la lluita contra l'Organització per a l'Alliberament de Palestina.

En un món ideal, la magnitud dels desafiaments actuals de la humanitat impulsaria al servei públic alguns dels ciutadans més creatius i motivats. En molts països, però, els salaris del sector públic han caigut a nivells que fan que cada cop resulti més difícil atraure els millors talents. Al Regne Unit, com observa Martin Wolf al Financial Times, mentre els salaris reals del sector privat en general han augmentat un 5,5% des del 2010, els salaris del sector públic han caigut un 5,9%, i gran part de la caiguda s’ha produït en els últims dos anys. El resultat és un dèficit de personal a tots els nivells. Les últimes dades del Servei Nacional de Salut a Anglaterra mostren una enorme escassetat de personal d'infermeria. Altres dades revelen que les contractacions de mestres estan molt per sota de l’objectiu desitjat.

Sovint el sector públic cau en un cercle viciós de retallades de costos i de renúncies. Els infermers al Regne Unit estan sobrepassats i molts, probablement, sucumbiran a l'esgotament ben aviat, cosa que deixarà els seus col·legues encara més sobrecarregats i desmoralitzats. Una altra onada d'austeritat farà que sigui encara més difícil retenir els treballadors de qualitat.

Els governs han de tornar a apostar per una contractació proactiva. En els últims deu anys, com a degana d'una escola de govern, he tingut el privilegi d'identificar i educar alguns dels millors líders actuals i futurs del sector públic provinents de més de 80 països. Cada setmana consultories de gestió global, institucions financeres i companyies tecnològiques s'acosten als nostres estudiants amb ofertes de feina. En canvi, cap agència del sector públic s’hi ha interessat. Aquesta no és la manera de fer front als reptes del segle XXI.

Copyright Project Syndicate