Anar al límit, més encara
No hi ha dubte. Som una societat immadura. Ho som perquè no hem estat capaços d’assolir un pacte social en cap dels grans temes, els que més influeixen en les nostres vides. A més, cada vegada som més lluny d’arribar a pactes perquè la societat està més polaritzada i, a més, sembla que la majoria de la gent espera a veure quin govern entra per poder-se’n aprofitar personalment. Perquè aquí s’actua per legislatures, no per interessos col·lectius socialment acordats.
El cas és que, pel que fa al territori, les darreres mesures preses pel Govern dels populars apunten a la voluntat d’arribar al límit, més encara, com si no l’haguéssim passat de sobres. Si el 2017 l’esquerra va posar un límit de places turístiques i després es va fer una moratòria per no arribar al límit, el Govern de Prohens aixeca la moratòria tot i que es justifica dient que no volen passar aquell límit. En tot cas, creixement. Com és creixement el que cerca el nou decret llei d’habitatge. Com ho és un “endavant!”, l’amnistia per a construccions il·legals en sòl rústic. Sí, es vol anar al límit. Un parèntesi per recordar que aquesta setmana els arquitectes advertien que el fet que la meitat de les noves construccions siguin xalets és una mala cosa. Així els veim, tancats bona part de l’any o habitats per un parell literal de persones. Això sí, després el Govern fa campanyes perquè no es tudi l’aigua.
En tot cas, anar al límit –quan estam sobrepassats– vol dir creure que després hem de tancar la porta. Però la realitat és que deixam una mala hipoteca per al futur. Perquè hauríem de tenir en compte que vindran moltes generacions després de la nostra. Això esperam.
