El combat a través de l’art, del discurs creatiu. Mostrar la misèria humana –‘humana’ com a extensió d’‘home’– sense renunciar a la bellesa, que no té per què ser canònica.
'Límits de cristall' explora la violència de les discriminacions, quotidianes, institucionals, acceptades, tolerades si més no.
Exposició col·lectiva i cooperativa sobre els paranys socials que les impedeixen créixer, organitzar-se, treballar, moure’s amb llibertat... viure, de vegades. Comissariada per Alelí Mirelman, amb Laura Marte, Letícia María, Laura Torres i Las Taradas. Han teixit relats, reflexions urgents.
S’inaugura dimecres pròxim, a l’espai El Mirador de Palma i amb una actuació d’Arantxa Andreu, enorme. Amb l’horitzó del 25 de novembre, el Dia internacional contra les violències masclistes. Feminisme com a via –tal vegada l’única– per millorar el món. Parets de vidre per exhibir el missatge. Dones en moviment per tal de recordar-nos on som i on podríem arribar. I per assenyalar-nos el camí.
'Company is coming'. Aquells que sublimen la intervenció del líder ‘popular’ al passat debat de política general ho fan perquè no esperaven res de bo, la qual cosa és injusta per a un polític que ha estat capaç de fer creure tothom que ser conseller de Bauzá és un pecat venial.
Apel·lant als termes futbolístics que tant li agraden, el fugaç portaveu del PP –demà el càrrec tornarà a Marga Prohens– va jugar amb cinc defenses per tal de treure un punt del camp contrari.
Conscient que només s’examinava davant els seus, Company va combatre la lírica d’Armengol amb un parell de receptes fiscals de manual i un to condescendent.
No li va fer falta citar Eleanor Roosvelt o Eduardo Galeano per seduir una parròquia que es troba òrfena de referent des de fa anys; de fet, els militants que ara coordina, en cas que coneguessin l’autor d’'El libro de los abrazos', mai no li haurien perdonat que esmentàs un escriptor sensible.
L’opinió pública és poc o gens permeable a aquesta mena de debats parlamentaris i allò que consideram els periodistes, els analistes o els rivals polítics és del tot insignificant. La dreta tenia un president i ara cercava un líder. Segurament l’han trobat.
Amb un Company decidit a no motivar els adversaris, les opcions que pugui tenir l’esquerra d’aquí a dos anys es redueixen de manera dràstica.
Catalunya matarà el que queda del PSOE, Armengol s’haurà de reinventar per desmarcar-se d’unes sigles calcinades i el ‘nou’ Podem de Mae de la Concha, que va tocar sostre al 2015, no sembla que tingui un pla balear per frenar la més que probable costa per avall d’un Pablo Iglesias inerme des que va guanyar Vistalegre II.
I després hi ha MÉS, obsedit a defensar l’erràtica gestió del vicepresident Barceló i sense capacitat d’articular respostes per als reptes d’aquesta legislatura, més enllà de culpar la premsa i el GOB de tots els seus mals. Per ventura haurien de decidir-se a deixar ja el comandament de la coalició en mans de Fina Santiago. Per ventura resulta urgent fins i tot.
PD: Ara que la república ha tornat aquí devora és el moment de cridar més fort que mai #SaFeixinaSíQueTomba