Els límits del nazisme

Una de les grans pors (si no ets nazi) del resultat de les europees és l’augment que es preveu de l’extrema dreta. Ja ni tan sols es parla de cordons sanitaris. Només per qüestionar-ne l'eficàcia. Lògic, si tenim en compte que en alguns llocs fer-los el buit ha estat més exitós que en d’altres. Però una cosa és fer-los el buit en les institucions i l’altra és evitar que els seus discursos involucionistes s’escampin com el cinisme dels governs. Per als feixistes la culpa sempre és dels altres, i que el món progressi adequadament és una qüestió que s’ha d’afrontar amb violència, solucionador instantani que aniquila discrepàncies d’arrel. I això que el món poques vegades progressa adequadament i mai ho fa alhora. Però qualsevol millora els sobrepassa perquè, ¿qui vol avançar quan es pot tirar enrere i viure dies gloriosos de sang, suor, llàgrimes, genocidis i supremacismes? Recordeu-me que us recordi que hauríem de parlar més sobre la inutilitat de tots els monuments que s'han fet per no tornar a caure en els errors del passat, perquè no fem més que repetir-los, els monuments i els errors. O potser aquests monuments, en realitat, estan pensats perquè tinguem present que no ens queda cap altra alternativa que devorar-nos els uns als altres i arrasar amb tot el que ens envolta. Amb períodes de pau, això sí. Per despistar. Tanco parèntesi. 

Al nazisme, a l’extrema dreta, no se l’està combatent. Està entrant en tots els debats per dir-hi la seva i participant d’un sistema en què es respecta la seva ideologia, com si la seva ideologia es pogués respectar. I acaba passant el que ha passat aquesta setmana arran de la violència d’un nazi contra un còmic per una piulada que va escriure. Quan el tema, des del meu punt de vista, és analitzar i combatre l’augment il·limitat del nazisme, el debat se centra en els límits de l’humor. Una altra vegada. Perquè no és la primera, ni serà l’última, que es cau en aquesta trampa, encara que sembli mentida. Se m’acut que s’han de començar a omplir pobles i ciutats amb monuments als límits de l’humor. Ni que sigui a les rotondes. I no, no es tracta del que si va dir era més o menys ofensiu, perquè tot el que diem és susceptible d’ofendre. Es tracta del context, de la resposta violenta i de posar-se en la tessitura, sense pensar, d’estar defensant un nazi que ha pegat i amenaçat un senyor perquè es va ofendre per un comentari. O sigui, acceptem que la resposta proporcional a un comentari que t’ofèn és trencar-li la cara a qui l’ha fet. Calen més monuments, definitivament. 

Que el còmic després es disculpi públicament pot tenir a veure amb la por o amb un profund penediment pel seu comentari, que no era ni un acudit. No ho sé. El que m’esgarrifa és veure com l’autocensura està caient al costat equivocat perquè el nazi, que després d’exercir la violència també es disculpa, la qual cosa és de primer de maltractador, no només creu que té la raó sinó que l'hi donen; perquè ha fet el que qualsevol pare faria, defensar l’honor del seu fill o alguna bajanada semblant; perquè el nazi pot organitzar manifestacions plenes de delicte d’odi, que les autoritzen perquè tothom té dret a odiar i a sentir-se superior als altres i a intimidar el personal pel carrer i per on li plagui; perquè l’humor ha de tenir uns límits, però el nazisme es veu que no. Per tant, parlem dels límits de l’humor, ara que l’auge de l’extrema dreta fa tremolar tot Europa (si no ets nazi). La perplexitat s’amaga sota una col.  

El nazi defensat. Això sí que és un acudit. Delirant. Aterridor.