Els límits de la unitat europea
Com més s’allargui la guerra a Ucraïna, més fràgil serà la unitat europea. Les diferències sobre el boicot a les importacions d’hidrocarburs russos han sigut només la primera línia de fractura. Però n’hi haurà d’altres.
Els països de la UE van arribar a aquest escenari de guerra ja esgotats pels costos econòmics, socials i polítics de la pandèmia. Aquesta UE, ja fràgil, haurà de fer front ara a l’anunciat augment de la despesa en armament, alhora que redueix la seva dependència energètica de Rússia i s’enfronta a una inflació elevada. El canceller alemany, Olaf Scholz, ja s’encarregava d’advertir aquesta setmana que una prohibició immediata de les importacions d’energia russa desencadenaria una recessió econòmica a Alemanya i a tot Europa. Per tant, la UE ha decidit seguir, de moment, per la via lenta de la diversificació de proveïdors, i confiar en l’increment de l’enviament de gas dels Estats Units pactat en la marató diplomàtica de Brussel·les. Un cop més, la necessitat imposa contradiccions i renúncies: la UE pagarà per gas nord-americà extret amb la polèmica tècnica del fracking, que divideix els països membres pel seu alt impacte ambiental.
El cost de la guerra
El gran dubte que plana sobre cada decisió que pren, des de fa setmanes, la Unió Europea és com es repartirà la càrrega dels costos de la guerra. Un cop més, i com ha passat a cada crisi anterior, el preu a pagar serà desigual. No tots els estats membres tenen la mateixa capacitat d’endeutament, ni tots els ciutadans de la Unió se senten igual de vulnerables davant els costos de les transicions en curs. Segons els primers estudis publicats, la crisi energètica pot reduir, de mitjana, un 2% la renda disponible dels ciutadans europeus. Però, segons la mateixa Comissió, la inflació en el preu de l’energia va arribar al 32% al febrer.
Els costos econòmics de la guerra per a la Unió Europea es poden traduir, ben aviat, en malestar social. Les tensions inflacionistes i la lluita per la recuperació del poder adquisitiu ja estressen l’economia espanyola, i han marcat també el seguit de protestes laborals que hi ha hagut a França durant tot l’hivern.
Espanya, tot i estar menys exposada a la dependència energètica de Rússia, tem també les conseqüències de l’escassetat de subministraments, especialment de cereals, i l’augment dels preus al nord de l’Àfrica, que poden alimentar la inestabilitat en una regió on abans de l’inici de la invasió d’Ucraïna ja hi havia protestes als carrers per culpa de la inflació.
A les línies de fractura socioeconòmiques podrien sumar-s’hi també les divisions polítiques sobre el final de la guerra. Des de Polònia i les Repúbliques Bàltiques ja s’adverteix en aquests moments que qualsevol compromís -especialment que inclogui cessió de territoris- per acabar amb la invasió russa es viurà en aquestes països com una amenaça per a la seva seguretat. La UE busca la manera de mantenir la força de la resposta unitària inicial; de seguir amb una escalada de mesures constant sobre Vladímir Putin per aconseguir “aturar la guerra sense fer-la”, en paraules d’Emmanuel Macron. Però també com fer-ho sense caure en recessió.
La unitat europea mentre duri la guerra a Ucraïna no només dependrà de l’equilibri entre sacrificis i costos que estiguin disposats a fer els governs de la Unió, sinó també de la pressió social que pugui fer trontollar l’estabilitat d’alguns governs europeus en els pròxims mesos.
