Una línia blava cada vegada més fina
Filmin ha estrenat la segona temporada de La delgada línea azul (Tunna blå linjen), un dels èxits de la televisió sueca. I, sobretot per als que no han vist la primera, és un bon moment per recuperar-la al complet. Els protagonistes de la sèrie són els policies de la comissaria del barri més conflictiu de Malmö. En aquesta segona etapa mostra, amb subtilesa i encert, un retrat de la postpandèmia. Com el covid i el confinament han afectat la població: moviments alternatius que es rebel·len contra els protocols sanitaris i apel·len a la llibertat, precarietat laboral i explotació d’immigrants i conflictes derivats dels problemes de salut mental.
La principal virtut de La delgada línea azul és que no es tracta d’una sèrie d’herois i heroïnes sinó més aviat de tot el contrari. Homes i dones que, malgrat vestir l’uniforme, s’equivoquen, fallen i lluiten contra les seves pròpies contradiccions i drames. Intenten posar ordre al carrer mentre sovint són incapaços de redreçar unes vides personals i emocionals caòtiques i complicades. De fet, la comissaria i la policia són una excusa perfecta per retratar el més important de la sèrie: múltiples situacions humanes vinculades a la realitat més impopular de Suècia, com el racisme o els grups ultres. Malgrat que la ficció no aconsegueix ser mai un retrat fidedigne, sí que hi ha una pretensió realista. La delgada línea azul fuig dels tòpics del gènere policial que es recrea en el dramatisme dels casos i en una èpica en l’acció dels protagonistes. Hi ha més tensió que trets i les mirades carregades d’intenció tenen més paper que les pistoles i les persecucions. Si bé en la primera temporada podies pensar que hi havia un cert component de propaganda de l’estament policial, en aquesta segona més aviat tens la sensació que s’aprofita per fer una certa denúncia també de les condicions laborals dels policies i de la gestió del cos. Un aspecte molt interessant del guió és la narrativa al voltant de les xarxes socials. Al llarg de cada capítol, a mesura que les subtrames es resolen, se sobreimpressionen en pantalla piulades de la societat reaccionant al treball policial: més crítiques que elogis, a vegades justificades i gairebé sempre desinformades. Denúncies inflamades i valoracions morals hiperventilades que reaccionen a titulars informatius que no expliquen els detalls dels fets. La sèrie juga a aquest contrast entre els esdeveniments tal com s’han produït i el que interpreta o dedueix la ciutadania, entre els matisos i la complexitat de cada cas i el que graven les càmeres dels mòbils d’alguns ciutadans.
La perspectiva policial permet subratllar amb més èmfasi la dualitat entre les accions i les emocions, i els dilemes que això comporta. En una societat cada vegada més crispada i polaritzada, qualsevol espectador hi pot reconèixer la realitat del seu país, les polèmiques i els conflictes que cada matí llegeix al diari, sent a la ràdio o veu a la televisió.
