La línia vermella i l’alternativa
El debat s’ha cronificat: ¿com han de reaccionar els partits de centre i dreta a la pujada amb força de l’extrema dreta? La frontera entre uns i altres és gran, però no és fàcil diferenciar-se.
Una alternativa és no pactar-hi. L’altra, arribar a acords de govern preservant els principis democràtics dels partits de dretes i de centredreta. La primera és senzilla perquè és radical, la segona és complexa perquè és modulable.
En la primera alternativa, l’extrema dreta és aïllada i no té influència sobre la dreta; en la segona, sí. La política de coalició propicia que s'adoptin part dels principis de l’extrema dreta. L’extrema dreta donarà suport al govern de torn a canvi d’influir en les polítiques que es despleguin. Tot el que sigui difuminar els límits entre la dreta i l’extrema dreta és negatiu per a la democràcia. La radicalitat, l’agressivitat, el no respecte a la diferència, essència de la democràcia, és el nucli de l’ideari de l’extrema dreta. La seva estratègia és la mentida (en política tots els partits menteixen en algun grau, però ningú pot negar que Trump és un mentider compulsiu, tant com ho van ser en la seva època Goebbels a Alemanya o Ciano i Alfieri a Itàlia, aquests amb més intel·ligència i més subtilitat i, per tant, més perill).
L’extrema dreta necessita la creació d’un enemic extern que generi por. En el passat van ser els jueus, "avars insolidaris i explotadors que volen destruir l’Estat". Avui és la immigració, "que ens robarà el que és nostre, reduirà llocs de treball, drenarà ajuts públics que podrien destinar-se a la ciutadania autòctona, crearà inseguretat, introduirà una nova religió i ideologia intransigent lluny del cristianisme i la democràcia"... Si la verificació de la mentida resulta difícil, la seva eficàcia augmenta.
Una mentida, per ser efectiva, creïble, ha de tenir parts de veritat. Si tot és fals, serà fàcilment identificable. L’eficàcia de la mentida rau en la repetició: quan s’ha sentit moltes vegades no pot ser fals, si tothom ho diu… No hi ha partit polític que repeteixi més el mateix, una vegada i una altra, que l’extrema dreta. Ara, Make America Great Again; als anys 30, la necessitat d’un espai vital amb un leitmotiv comú: guanyar espai, conquistar territori; ara, Groenlàndia, el Canadà i Panamà per als EUA; als anys 30, Rússia i Europa de l’Est per a Alemanya, i els Balcans i el nord d’Àfrica per a Itàlia. És legítim preguntar-se fins on arribarà la pressió política dels EUA per aconseguir l’explotació minera a Ucraïna.
S’argumenta que aïllar l’extrema dreta és donar-los arguments per al victimisme, que aprofitaran per guanyar vots quan hi hagi eleccions. La creença imperant és que les línies vermelles fan créixer l’extrema dreta. És una veritat sense proves, però molt repetida. Ningú ho sap del cert, però és una idea socialment acceptada.
Governar amb l’extrema dreta és donar-los influència i, per tant, promoure el seu ideari i l’enfrontament social, perquè una característica de l’extrema dreta és l’odi al diferent, al que discrepa de les seves veritats. Odi que es planteja amb més o menys cruesa, però que deixa pòsit. En definitiva, al centredreta o la dreta, governar amb l’extrema dreta els contamina: vol dir deixar guanyar terreny a l’odi, a l’antagonisme agressiu, al rebuig al diferent. La raó per a la dreta i el centredreta per pactar amb l’extrema dreta és el càlcul electoral.
S’ha fet un paral·lelisme entre els feixismes dels anys 30 i l’extrema dreta del segle XXI. El que ara hi ha és l’inici del que llavors es va desenvolupar plenament, una vegada que el feixisme va conquistar l’estat, a Berlín el 1933 i a Roma deu anys abans; per cert, com ara ha fet Trump als EUA, aquesta vegada, com llavors, amb eleccions lliures. Després d’això, l’expansió agressiva de les idees feixistes no va tenir cap altre aturador que la guerra. La pregunta que cal fer-se és: ¿no hauria estat més fàcil oposar-se a Rússia amb tota la contundència militar necessària quan va començar la invasió d’Ucraïna que ara, una volta s’ha consolidat sobre el terreny i hi ha un balanç de morts que arriba al milió entre russos i ucraïnesos? ¿Algú pot pensar que la voluntat d’agredir els veïns i demostrar la superioritat regional és ara per a Rússia menys important que quan va començar la invasió d’Ucraïna? Probablement, la justificació d’una política practicada durant tres anys per Rússia fa que ara sigui més difícil canviar-la: el precedent condiciona.
La política d’Occident (liderat pels EUA) respecte a Rússia després del daltabaix de l'URSS el 1989 va ser equivocada per agressiva i conflictiva, aprofitant-se del feble. Europa va cometre l’error de no oposar-s’hi. És cert que Rússia és part d’Europa, i la complementarietat d’Europa (alta població, tecnologia abundant, nivell d’educació alt, mercat ampli i amb poder adquisitiu, manca d’energia), contrasta amb Rússia, que és en tot el contrari. Aquí hi ha, però, el possible encaix.
El nostre error com a europeus té sempre el mateix origen: la comoditat, que ens porta a reaccionar tard. Ho fem amb relació a l’extrema dreta i ho fem amb relació a la nostra política exterior.
