Literatura del cor

Crec que va ser Baudelaire que ens va ensenyar a distingir entre literatura del cor i literatura de la forma. Se suposava que la literatura del cor era aquella centrada en les passions, a fer sentir, i que l’altra literatura era un joc més formal, el pur joc estètic més enllà d’un contingut que després Nietzsche ens va ensenyar a denunciar com a humà, massa humà. CS Lewis va reflexionar, així mateix, que hi ha una literatura que ben bé no és gaire res, però que sí que serveix perquè els lectors en facin, mentalment, alguna cosa engrescadora. 

D’igual manera que els al·lots poden jugar amb un tros de fusta i veure-hi un cotxe o una espasa, hi ha literatura que pot fer el mateix: serveix, a través d’unes maneres pobres, perquè el lector hi projecti les seves quimeres i il·lusions, cosa que seria més difícil si la joguina fos un cotxe perfectament distingible, o fins i tot preciós. Molt sovint, en els judicis que es fan sobre certes obres literàries, hi trobo més aviat que se les elogia no perquè siguin cap meravella estètica, sinó perquè allà hi ha definides, projectades, denunciades certes problemàtiques mundanes, que s’avenen bé amb un determinat corrent ideològic o que consonen amb les dèries del nostre entorn cultural. Val més escriure matusserament sobre coses políticament interessants —és a dir, de moda— que no escriure bé, o amb risc formal, sobre temes que ara mateix no diuen res a les masses lectores. Suposo que sempre ha estat més o menys així. 

Tot això potser ve a tomb arran d’un vell debat que torna a sortir aquests dies. Des de l’educació secundària, però també des dels mitjans de comunicació, es promouen no els llibres que destaquin pels seus mèrits únicament literaris —sempre discutibles, és clar—, sinó aquells que tractin temes d’actualitat —sempre evidents—, com el canvi climàtic, la violència contra les dones, el racisme, etc. 

Quan jo era un al·lot també se’ns van fer llegir novel·letes —horribles— sobre joves que es drogaven, amb la intenció de fer-nos obrir els ulls davant dels perills dels estupefaents —crec que no va funcionar—. Després potser vam llegir Baudelaire, sí, i vam complicar la cosa, perquè els paradisos podien ser artificials, però també eren mundanals, com el pintor de la vida moderna. Sovint convé llegir llibres dolents perquè així després posem els bons als llocs que els pertoca, amb més justícia. Un lector jove necessita sovint agafadors més temàtics que formals, per bé que sempre és la forma el que ens fa persuasives les coses. Una mala novel·la sobre el canvi climàtic pot ser fins i tot contraproduent, mentre que un bon sonet sobre les carxofes ens ajudarà sempre a ser millors persones. Si he de parlar de mi, diré que estic molt agraït de les lectures que se’ns van fer fer a batxillerat. Llegir Rodoreda, Segarra, Pla, Baroja, Mendoza o Cernuda va ser important; i sempre, com a lector, busques relacionar el que et diu el llibre amb la teva pròpia experiència, per molt que, superficialment, el llibre et parli d’un estudiant de medicina de fa un segle o d’una dona malcasada que cria coloms durant la Guerra Civil.