Literatura contra la indiferència
Fins quan es pot parlar del començament d’any? Hi ha qui diu que és bo encetar-lo de viatge, per materialitzar el traspàs que implica el canvi de xifra. La meva padrina Catalina, sense anar més enfora, no deixava de repetir-nos cada primer de gener que “el que fan dia u de gener ho fan tot l’any”, com un advertiment. Idò jo l’he començat gaudint d’una bella mostra de literatura contra la indiferència, entre les aigües cristal·lines de sa Ràpita, el port de Palma… i l’Argentina. Això vol dir: he estat llegint ‘Estimada Mirta’, de Maria Escalas, que acaba de publicar Amsterdam.
A la nota introductòria, l’autora explica que va conèixer el protagonista d’aquesta història, Francisco Moya, en un sopar a Mallorca. Que la seva peripècia vital com a emigrant mallorquí a l’Argentina (a Bons Aires, que en diu ella com molts illencs) la va inspirar fins al punt que li va demanar una segona cita per aprofundir-hi. Aquest podria semblar el punt de partida d’Estimada Mirta, una vida real, però ho és i no ho és. Com també es preocupa d’aclarir Escalas en aquesta nota, la seva novel·la és sobretot això, una novel·la, i com a tal se sustenta sobre les regles i les bases de la ficció. Així, Estimada Mirta pot ser llegida com una novel·la històrica, ja que parteix de l’any 1947 i es clou l’any 1978. També com una crònica política, si més no indirecta, perquè retrata des de la ficció els dos mandats de Perón, el cop d’estat que el destituí, les dictadures militars que el seguiren i, de retop, la dictadura franquista, amb personatges més o menys implicats en aquests esdeveniments.
Però hi ha dues definicions que pens que s’escauen especialment a aquest text d’Escalas, de més de 450 pàgines: d’una banda, la de saga familiar, ja que el principal eix de la trama és la família que forma Franscisco en el seu exili argentí, i de l’altra, la de novel·la d’idees. Sí: Estimada Mirta és, mal que alguns hi puguin voler veure un text basat sobretot en l’emoció i l’acció dels personatges, un llibre sobre el pacifisme, sobre el col·laboracionisme, sobre la pretesa neutralitat i sobre el valor de viure en comunitat. Un text profundament polític: “Fer caritat on hi hauria d’haver justícia social és com perfumar merda”, declara la mateixa Mirta, filla de Francisco, en una conversa sobre solidaritat i religió. “Que fàcil que és ser patriota amb la bandereta, i que difícil és ser-ho pagant impostos perquè la societat sigui més justa”, diu a Francisco el seu germà Gabriel.
A través d’aquesta novel·la que Escalas planteja com una endreça, com una carta (d’aquí, el títol), el lector s’endinsa en un retaule poblat de personatges idealistes i tràgics, sovint tendres, plens d’imperfeccions. Hi ressegueix històries d’amants furtius, testimonis de l’emigració mallorquina de principis de segle XX, un imperi familiar que creix i que s’ensorra, misèries matrimonials, resistències polítiques estudiantils… i més. Brava, Maria!
Sebastià Portell és escriptor
