Lladres de bicicletes

Lamberto Maggiorani (Antonio) necessitava una bicicleta per anar a treballar. Amb penúries, empenyorada i desempenyorada, l’arribà a aconseguir. Un dia, a la feina, la va deixar atracada a una paret i la hi varen prendre. Ladri di biciclette (Vittorio de Sica, 1948) és una pel·lícula molt dura que em va impactar d’al·lot. Aquesta obra mestra del neorealisme italià va saber mostrar la impotència davant la injustícia de manera magistral.

Fa uns mesos, a Palma, no vaig poder observar l'expressió del meu company quan es va assabentar que també li havien furtat la bicicleta.

A diferència de Maggiorani, el vehicle no era seu, sinó que pertanyia a l'Ajuntament de Palma. Era una bicicleta elèctrica oficial que feia servir la Policia Local. El succés, del qual informà el diari Última Hora, es va produir el mes de juny, just davant la comissaria del Districte Centre, al carrer de Jaume Llull Garau. Aquest espai –com d’altres– temps enrere estava destinat a l'atenció policial integral. Actualment només té oberta al públic l’oficina d’objectes trobats en horari matinal i de dilluns a divendres –ara donam facilitats a la ciutadania, suara no–.

Aparcada al carrer davant la porta d'accés de l'oficina, algú la hi va ‘ventilar’. D'aquesta història, només sé que han suspès l'agent de feina i sou durant cinc dies. Si més no, em puc fer una idea de com degué anar la ‘pel·lícula de neorealisme palmesà’. Respirar, avisar per ràdio, informar el comandament superior de la sostracció, fer una batuda pels  voltants i no aclarir res... Passar el tràngol i comunicar-ho per escrit al cap de policia. Rebut l'escrit a la prefectura, degueren analitzar els fets, dels quals m’imagín que deduïren que la bicicleta no estava fermada amb cadenat i pany. Ho dic perquè, si hagués estat així, no tindria sentit sancionar l’agent. Amb aquesta premissa, un informe tècnic intern podria concloure que existí una infracció greu del règim disciplinari.

El motiu –probable– seria: “Causar, per negligència inexcusable, perjudicis greus en la conservació dels locals, del material o de la resta d'elements relacionats amb el servei o donar lloc a la pèrdua o sostracció d'aquells”. 

Aquesta presumpció donaria lloc a un expedient disciplinari contradictori, amb el resultat final que ja coneixem: impositiu de la sanció de cinc dies, que seria la mínima, atès que la franja punitiva per aquesta catalogació disciplinària va de cinc dies fins a tres mesos. La podem qualificar, doncs, de benèvola. Aquesta infracció en concret es podria haver evitat. A més d'assegurar-la adequadament o d’entrar-la a la dependència, les bicicletes elèctriques són molt més feixugues que les de tota la vida o ‘pulmonars’ i, evidentment, presenten diferències.

Les denominades erròniament ‘sostenibles’ són més costoses, necessiten més cura, manteniment i actualitzacions, recàrrega de bateria, són menys manejadisses i, en definitiva, molt menys pràctiques. Si fos necessari fer una aproximació ràpida per a una emergència, l'assistència al pedaleig es desconnecta en arribar als vint-i-cinc quilòmetres per hora. Això vol dir que l'esforç seria molt superior a partir d'aquesta velocitat, que és fàcilment superable per una bicicleta sense motor.

D'altra banda, en una ciutat amb la configuració orogràfica de Palma, hi hem de sumar que minimitza l'esforç muscular i contribueix a eternitzar estats de baixa forma física, permesos pel model policial espanyol. Hi ha pocs pendents de terreny i, a més, es poden ‘dopar’ elèctricament. La Policia Local de Palma necessita excuses per caminar, no per passar més aviat o suar menys. De fet, si hi hagués patrulles a peu, en general suarien més que en bicicleta. L'oratget generat per l'aerodinàmica sempre s'agraeix.

Potser si el company hagués tingut una bicicleta sense motor, l'hauria entrada a l'oficina infrautilitzada per atendre, en temps i serveis, les persones que paguen les nòmines.

Recentment, l'estudi d'un nou impacte ‘sostenible’ ha ofert un parell de planes als diaris referides als patinets elèctrics policials. Si aquest nou ‘invent’ arriba a prosperar, no m'agradaria perdre’m la cara de velocitat que acompanyarà els companys quan arribin amb el patinet lluint sirena i llums prioritaris a qualque lloc. I veurem on el guarden en arribar. Preocupa l’argument comercial sobre la idoneïtat de fer-los servir en zones per a vianants i contribuir, per tant, a la violència ambiental.

Arribarà un dia en què algú se centrarà en la ciutadania i a donar-li el servei que necessita.

Parlant de mobilitat, no hi ha acció més sostenible que caminar. Verb que exposa la policia a situacions de visibilitat i, sobretot, d’accessibilitat. Un altre vessant cabdal és la percepció i el coneixement directe del territori i la seva problemàtica de manera palpable, que facilita aquesta acció natural d’anar a peu pel carrer. Fan falta sabates més bones i si són transpirables, millor, i menys motors, encara que siguin elèctrics.

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat