Lladres de claror

Des del dia que sortim de la bombolla aquosa que ens ha engendrat durant els nou mesos màgics de generació de vida, els humans som uns animals peculiars que ens sotmetem, amb més o menys submissió, a tres tiranies indomables. La primera ens la que ens torna al cicle de la vida, la tirania del sexe, del desig irrefrenable de cossos i persones que miram d’aregar, poques vegades amb èxit, amb els guarniments de convencions com ara les parelles estables o la moral del moment o el lloc on ens toqui de viure.

La segona dictadura és la dels doblers. Hom podria creure que de les tres és la més estúpida, car els doblers són, pura convenció, mera invenció humana. Hom podria pensar-ho així. Tanmateix, els doblers són la fórmula que, en el tros de món i d’història que ens toca viure dóna forma a la lluita primitiva pels aliments i la terra, que antigament es devia dirimir, de ben segur, d’altres formes, de vegades més humanes, de vegades més salvatges.

Però l’imperi inevitable, el totalitarisme implacable, el despotisme inclement i impertorbable és el del temps, cèsar absolut de la nostra vida i de la nostra mort. Tot i que la natura és prou sàvia per explicar el trànsit del déu Cronos amb les anades i vengudes dels planetes entorn del Sol, amb els enrevolts festius de la Terra entorn de si mateixa, tot i tot això, dèiem, encara hem volgut posar nom i comptar (una altra vegada la convenció) el camí del nostre temps.

Hom, en els tres casos, sempre té simpatia per la solució més anàrquica, més lliure, més alliberada, o potser més submisa (segons com es miri), a les tiranies de la vida. Però ja sigui per comoditat, per necessitat o per conveniència, acabam claudicant més a la convenció artificial que a la tirania natural.

Dic tot això perquè m’abelleix avui parlar de la proposta de la plataforma Illes amb Claror de no canviar l’hora com se sol fer a finals d’octubre, per adaptar els nostres dies, i les nostres nits, a no sabem ben bé quines bondats de l’horari d’hivern. La iniciativa em cau simpàtica, ja de bon principi, perquè reforça, reivindica i recupera, només amb el nom triat, una precisió semàntica en recessió: la diferència entre claror i llum.

Vagi per endavant que les hores tal com les coneixem avui, amb aquests inefables fusos horaris que tenen la mare dels ous en el famosíssim, i virtual, meridià de Greenwich, tenen si fa no fa un centenar llarg d’anys. Abans, mirau per on, cada poble (i quan dic poble no vull dir país, sinó poble) tenia la seva pròpia hora, que, a més, transcorria com transcorre la llum del sol.

Una vegada fixats els fusos horaris, resulta que, en el cas de l’Estat espanyol, en temps de la dictadura franquista, es va decidir traspassar la península Ibèrica (excepció feta de Portugal) i les illes Balears al fus horari que ens baixa des d’Alemanya (l’Alemanya, mirau per on una altra vegada, de Hitler i els nazis). Qualsevol que ho vulgui mirar ho trobarà amb una senzilla cerca de mapes a internet i comprovarà que la situació espanyola està totalment esbiaixada respecte del fus horari que li pertocaria de forma “natural”. A això, encara, hi hem d’afegir que el mes d’octubre ens canvien l’hora i ens regalen la fosca. Els experts diuen que està demostrat que els illencs dormim una hora, àdhuc dues, menys que els europeus. Poques coses hi ha que puguin garantir tanta felicitat i benestar com un bon son, llarg i plaent.

Per paga, la concepció dels nostres llocs de feina a les latituds llatines ha esdevingut més presencial que no de rendiment, un fet que no augmenta la productivitat, ans al contrari, i que, a més, premia l’acumulació d’hores a l’espai de treball, fet que explicaria una distribució horària, no sols laboral sinó també en els àpats, molt diferent de la de la resta d’Europa.

D’altra banda, no cal ser gaire perspicaços per comprendre que on hi ha més claror del dia hi ha més felicitat, i més energia, i els cossos i les persones tenen més llum dedins perquè n’hi ha més defora.

Per tots aquests motius és més que convenient que tots no sols aplaudim sinó que facem nostra la demanda d’Illes amb claror. Cert és que la declaració institucional del Parlament de les Illes Balears, feta amb la unanimitat de tots els partits i diputats que el componen, no deixa de ser, en un principi, i mai més ben dit, un brindis al sol. Per això cal que vulguem ser més sobirans, més nosaltres i més feliços, i que vulguem renegar de ser lladres del Sol, lladres de la claror, lladres de la felicitat. Apaguem els llums de la por i declarem-nos insubmisos a la convenció de les hores. I com que sabem que no podrem vèncer el tirà Cronos, siguem intel·ligents, aliem-nos-hi.