Les llàgrimes
La darrera COSA que li mancava al judici del cas Cursach era un fiscal plorinyant mentre feia pública la gran injustícia que s’ha comès amb els qui havien estat els acusats durant tot el procés. Era el darrer que mancava per acabar el retrat social d’aquesta versió de Sicília sense morts —la realitat supera fins i tot la millor de les ficcions— que sorgeix de la Mallorca discotequera, la del turisme de gatera, una Mallorca nocturna, envoltada d’alcohol, de drogues, prostitució i joc.
El cas ha estat una mena de ventilador que ha esquitxat empresaris de l’oci, polítics, jutges, fiscals i policies, és a dir, deixant els petits o grans empresaris, una part gens menyspreable de persones que tenen la responsabilitat professional de garantir la nostra seguretat i els nostres drets. Durant el judici, hi hem sentit acusacions d’extorsió, d’agressions, d’amenaces, de corrupció i, entre moltes altres, de complicitats que ho són tot menys innocents entre distints estaments del sistema. S’hi ha parlat de desaparició de documents, de sobres carregats de doblers que anaven i venien, d’inspeccions i sancions a locals per coses d’aquestes de competència empresarial, de copes gratis o de serveis de prostitutes per aconseguir favors. De tot això, se n’ha parlat.
Però ara resulta que res de tot això va passar. I l’acusació ha acabat aplaudida pels principals acusats, que és la manera més increïble que pugui acabar un judici. És més, si la cosa continua pel camí que ha agafat, la societat illenca ho acabarà pagant. En una novel·la o en una pel·lícula, aquestes escenes només arrabassarien un “hala ves”. Tancaríem el llibre o apagaríem el televisor.
