Una llar en condicions
Les famílies i els infants més vulnerables són qui està patint més la crisi de l’habitatge, agreujada pel covid-19. Abans de la pandèmia moltes famílies estaven molt a prop del llindar de la pobresa i la precarietat de l’habitatge al nostre país era un problema social de primer nivell. Però el darrer any ho ha canviat tot. A pitjor. Així ho reflecteix l’estudi de la Fundació Pere Tarrés Habitatge, infància i salut, presentat dimecres passat, que revela que arran de la pandèmia el 65% d’aquestes famílies participants han vist augmentar les dificultats per pagar les despeses del lloguer o la hipoteca. I, cosa més alarmant, el 46% creuen que estan en risc de perdre l’habitatge.
Aquesta constatació ens ha d’alertar de com la crisi econòmica derivada del covid-19 està afectant els infants socialment més vulnerables. Per copsar la magnitud del problema hem de tenir en compte que l’any 2020 el 25% de la població total al país es considerava pobra. Aquest 2021, segons Save de the Children, el 29% de la infància a Catalunya viu sota el llindar de la pobresa. La previsió és que la pobresa infantil arribi al 35% si no s’hi posa remei. Això representaria més de mig milió de menors pobres només a Catalunya.
Justament un dels principals efectes de la pobresa té a veure amb les condicions d’habitatge en què viuen els infants. Actualment són moltes les famílies que no consideraríem estrictament pobres que destinen a pagar el lloguer o la hipoteca els diners que dedicarien a l’alimentació, a activitats esportives o de lleure, o a la salut bucodental o oftalmològica dels seus fills. Les ulleres, l’empastament de la càries o l’ortodòncia, l’atenció logopèdica o psicològica poden ser una despesa impossible d’afrontar per a molts pares i mares que han de prioritzar tenir un lloc on viure. Aquestes mancances en la infància poden tenir un impacte molt negatiu en el seu present i futur.
L’estudi de la Fundació Pere Tarrés posa de manifest que hi ha situacions preocupants de l’habitatge que afecten de manera directa i indirecta la salut física dels infants, vinculades a les desigualats socials. Els pisos petits i amb problemes de ventilació, goteres, insectes i amb pobresa energètica poden generar malalties respiratòries, refredats, al·lèrgies, exposició a fum o a sorolls. Però també, com expliquen els mateixos infants participants en l’estudi, poden perjudicar les relacions amb els seus amics i companys i derivar en problemes d’ansietat.
A més, el fet de viure en pisos compartits amb altres famílies o adults pot tenir repercussions directes en la salut dels infants, com ara la transmissió de malalties. També pot augmentar el risc de patir violència, restringir la intimitat i limitar l’expressivitat i el joc dels infants per no fer nosa a la resta de convivents. També es constata que l’abús de les pantalles i l’aïllament a l’habitació acostumen a ser la manera de no molestar.
Des de la mirada d’infants com l’Adán, un nen de vuit anys que viu al barri del Raval de Barcelona i que assisteix cada tarda a un dels centres oberts de la Fundació Pere Tarrés, tenir una llar és el més important per ser feliç. Ni les esquerdes, ni les paneroles, ni la falta d’espai o d’intimitat són pitjor que no tenir casa, opina. La Janet explica que quan els altres infants de la classe descobreixen que un nen o nena viu d’okupa li fan bullying. I la Yasmina, amb 12 anys, creu que quan ets pobre és millor no portar amics a casa perquè després ho expliquen a l’escola. La vergonya de ser pobre o de viure ocupant i la por de perdre la casa són aspectes que amoïnen, i molt, els infants.
Afavorir l’abaratiment dels preus de l’habitatge, incrementar el ajuts a les famílies per pagar el lloguer o la hipoteca, atendre la salut mental infantil, promoure la coordinació dels centres socioeducatius, escolars i socials del territori, proporcionar espais fora de l’habitatge per al joc, la tranquil·litat i l’estudi i impulsar activats de vacances i lleure, són algunes mesures possibles per prevenir, detectar i atendre aquestes situacions.
Com a societat i com a país hem de prendre consciència que la inseguretat en l’habitatge genera als infants un mal que pot ser irreparable. Hem de poder garantir als nens i nenes de Catalunya que podran continuar a casa seva, que creixeran en espais segurs, que gaudiran de prou espai per desenvolupar-se com a persones. Malmetre la seva salut no ha de ser el preu de poder pagar l’habitatge.
