La llarga distopia americana

Pocs dies abans de les eleccions estatunidenques, no puc deixar de mirar enrere en aquesta llarga distopia americana que ens acompanya. Vaig viure les eleccions del 2016 (Clinton vs. Trump) i del 2020 (Trump vs. Biden) des de Nova York. Ara visc les del 2024 (Kamala vs. Trump) ja retornat a Catalunya i tinc l’estranya sensació de déjà-vu permanent. Com si una excepcionalitat silenciosa ens perseguís.

El 16 de juny del 2015, el famós i mediàtic milionari Donald Trump irrompia a les primàries del Partit Republicà per anunciar la seva candidatura a la presidència dels EUA. Ho feia des de la Trump Tower de Manhattan, en una escena estrafolària però no tan nova en la llarga història de milionaris que han somiat en presidir una nació fundada a partir d’un mantra invencible: l’èxit arribat dels diners. 

Ningú se’l va prendre massa seriosament, però el seu missatge de campanya marcaria un abans i un després en l’imaginari nacional. El Make America great again ho ha remogut tot en les passions polítiques. La força del renovat populisme conservador de Trump ha sigut generar un marc discursiu que disputés la batalla cultural a l’esquerra, just en un moment en què aquesta patia canvis. L’última dècada hem vist com el pensament clàssic dels partits i sindicats d’esquerres es veia desplaçat per l’energia d’una nova ideologia woke, que ha passat de ser l’espai d’activisme antiracista a un pensament interseccional que engloba diverses causes com el feminisme, el colonialisme i la nova onada antibel·licista. 

El cert, però, és que tot discurs ha vingut condicionat per l’ombra de la figura intrusa de Donald Trump. Des de les seves towers, palaus de Florida o xarxes socials pròpies, com Truth Social, Trump viu allunyat d’un món al qual menysprea i alhora condiciona. Aquesta és la gran paradoxa americana: una societat monopolitzada per un ésser que nega bona part dels valors bonistes que van fundar la nació. 

Aquesta paradoxa és l’acta de defunció dels Estats Units tal com els hem entès durant dècades: una nació excepcional, l’única capaç de mantenir la Constitució intacta i la cita electoral cada quatre anys des de la fundació. El revers d’aquesta mirada purista ens diu que cap societat pot viure com ho feia fa 250 anys. Que només s’hagin fet vint-i-set esmenes a un text escrit en plena era colonial és tan arcaic com seguir elegint el president mitjançant col·legis electorals, un sistema de vot indirecte que falseja la realitat demogràfica del país, que tant ha canviat. Seguir parlant de la “gran democràcia del món” quan el país va patir una guerra civil un segle després de la seva fundació (anys 1861-65) i quan avui dia s’exposa a una guerra de caràcter sociocultural ja no és defensable.

Per què perdura el fenomen Trump, doncs? Perquè el sediment de la seva desgastadora disrupció evoluciona. Si la primera onada trumpista (la victòria inesperada contra Clinton) la vam viure amb incredulitat però amb la convicció que assistíem a una “anomalia del sistema” que aquest ja corregiria, els quatre anys del seu mandat van ser una tortura plena de trampes. La successió d’imbecil·litats retòriques del personatge ens va fer menystenir mesures que el país pagarà durant dècades, com la prohibició de l’avortament i noves desregulacions en armament, que avui dia hem d’interpretar com un assaig general de què pot venir. El segon challenge electoral (2020) va arribar condicionat per la pandèmia, l’onada de violència racial per part de l’estat i el moviment Black Lives Matter. La sàdica incompetència de Trump el va conduir a una derrota per mèrits propis. Llavors vam reduir el problema a la simple equació de les dues Amèriques: la rural i la urbana, l’entristit Midwest dels miners i la feliç Califòrnia dels tecnòfils, la racista i la cosmopolita…

Resumia a la perfecció aquesta paradoxa americana la grotesca escena del 6 de gener del 2021 al Capitoli: els fanàtics armats i disfressats amb la bandera americana ocupant l’edifici vs. els comentaristes de la CNN o articulistes del New York Times fent-ne mofa. Però la pell de l’esquelet estatunidenc és molt més complexa i plena d’incongruències en una nació que es compon de mig centenar d’estats, amb més de 47 milions d'immigrants, amb una heterodoxa barreja de fes, tradicions i estrats socials. 

La verdadera paradoxa americana és la impossibilitat de reduir a simples anàlisis la seva complexa antropologia humana. Trump és fill d’un barri d’immigrants de Nova York (Queens) i viu a la gran avinguda de Manhattan, feu icònica dels demòcrates. El seu nou company de viatge, Elon Musk, va estudiar en universitats d’elit progressistes i va fundar el gran imperi entre les tecnològiques verdes al progressista Silicon Valley. Kamala Harris, filla de pare negre i de mare hindú, no és capaç de convèncer la gran comunitat afroamericana, ni tan sols les dones, com sí que ho va fer un home blanc i del sistema com Joe Biden. Per rematar, la maquiavèl·lica ombra de l’antisemitisme allunya els milions de ciutadans d’origen àrab de Harris, vicepresidenta d’un govern que assorteix de recursos l’exèrcit israelià i rep Netanyahu al Despatx Oval. 

L’autoficció unilateral en què viuen les dues Amèriques ja no és creïble. Afavorit pel vot indirecte, el futur immediat del país el dictaran complexes geografies humanes de l’Amèrica impura com Wisconsin, Michigan, Pensilvània, Arizona, Geòrgia, Ohio o Nevada. Per això el candidat a vicepresident demòcrata és Tim Walz, antic governador de Minnesota, i el candidat republicà James David Vance, senador per l’estat d’Ohio. Tampoc és casualitat que Walz fos de professió mestre d’escola pública i Vance un escriptor arribat a la fama amb una obra, Una família americana (Ara Llibres), en què evoca amb nostàlgia el passat d’una Amèrica que potser vivia més com fa 250 anys que com exigeix la velocitat del món avui dia.

I el futur a mitjà termini? Una dolorosa batalla entre la reforma profunda de l’estat i la seva Constitució, o l’adeu a la vella democràcia que els nous plutòcrates ultraliberals darrere Trump ja anuncien. Els passos traçats durant aquesta llarga distopia de quasi una dècada aplanen el camí a seguir, allà i al món sencer.