Llaunes retòriques

En general, la nostra classe política parla malament. La qualitat de la retòrica dels nostres polítics és més aviat deplorable; potser no és una qüestió d’intel·ligència, sinó de pràctica i d’exigència pública. No crec que el votant tingui aquesta necessitat insatisfeta; no sembla que la mala qualitat de les paraules dels nostres polítics els afecti davant de l’electorat. No estem acostumats a sentir grans discursos; la democràcia a Espanya no n’ha donat cap digne de sortir en una antologia (potser amb l’excepció del breu discurs de retorn de Tarradellas, el “Ja sóc aquí”, meravellós…); ni tan sols estem avesats a sentir dues frases clares, ben lligades, per la televisió.

Rajoy no només parla malament quan llegeix, per exemple, sinó que s’embarbussa a les poques rodes de premsa que s’atreveix a encarar (i diu coses absurdes, tautologies de sogre, o acudits de barra de bar). Aquell dia en què va llegir el ‘fi de la citació’ com si no fos una acotació sinó part del discurs que havia de pronunciar passarà a la història de les pífies retòriques (el més graciós és que fins i tot hi feia èmfasi, amb un cert orgull…). Tampoc sembla que tinguem gaire necessitat de comunicació política de qualitat; la poca disposició dels nostres representants a donar explicacions del que fan –que en cas dels líders del PP es pura al·lèrgia– ens acaba abocant a un panorama amb poques rodes de premsa, les quals són una llauna: sovint es limiten a llegir resums de decrets, i a acceptar escasses preguntes, fetes per uns periodistes més aviat dòcils o directament acovardits. La nova política d’esquerres s’ha abeurat més en la demagògia i el populisme de tota la vida que no en una sòlida construcció del discurs, tot i l’habilitat de difondre els seus missatges a les xarxes socials. I no en parlem de les entrevistes…: allà molt sovint el polític mostra la seva vessant més rígida i encarcarada –i cínica, desvergonyida si es relaxa una mica…–; la seva manca de cintura davant de la improvisació: no hi ha respostes no cuinades, tot són consignes del suat manual ideològic.

Amb tan poques dots comunicatives, en una democràcia normal, aquests professionals de la política no haurien arribat ni a presidents d’una associació de veïns; però en això, com en tantes altres coses, el franquisme perviu. Quaranta anys de dictadura, d’opacitat política i de silenci dialèctic –i de manca d’argumentació política; en una dictadura no s’ha de convèncer ningú més que mostrant-li la pistola– acaben tenint efectes en aquesta mitja democràcia. Ja a les escoles i als instituts s’hauria d’ensenyar no només a parlar en públic, sinó a argumentar, a sostenir raons amb convicció, i a respondre crítiques i a fer-ne. Els grups de debat dels instituts, i els premis als millors discursos públics –sobre un tema d’actualitat, polèmic–, són una tradició a totes les institucions educatives dels països democràtics. Mentre aquí no fomentem això, ens trobarem que fins i tot Albert Rivera i allò que ja s’ha anomenat el ‘cunyadisme’ polític (el conreu de l’obvietat i el sofisma sense vacil·lacions) ens sembla mitjanament brillant. Només Rufián ha sabut trencar una mica això, amb els seus enfilalls enverinats d’epigrames.

En una democràcia sana tot es fonamenta en l’ús de la paraula i la capacitat de convèncer i arribar a acords amb aquells que no pensen com nosaltres. Aquí ens uneix l’espant, una constitució que impedeix sortir i una xarxa de filferro que impedeix entrar… ¿Què es pot esperar, doncs? El de sempre: l’argument de la Llei, és a dir, el recurs de l’espantall de l’amenaça en l’ús de la força. “No vais a morir por España, vais a morir por imbéciles”, diuen en una frase de la nova (i prometedora) pel·lícula sobre la pèrdua de Filipines, el 1898. El que ens espera…