El llegat d’Ada Colau
Ada Colau marxa. No sabem si serà un adeu definitiu, però sí que la líder de Barcelona en Comú abandona l'ajuntament de la capital catalana per primera vegada des de juny del 2015, quan la seva elecció com a alcaldessa va ser celebrada per milers de persones a la plaça Sant Jaume. Una imatge molt distinta de la del 2019, quan l'exactivista va tornar a aconseguir l'alcaldia, però aquesta vegada gràcies als vots de l'ex primer ministre francès Manuel Valls i malgrat la victòria electoral del republicà Ernest Maragall, la qual cosa li va costar l'enemistat eterna de bona part de l'electorat independentista. Potser el contrast d'aquestes dues imatges, la festa popular del 2015 i la victòria entre protestes del 2019, resumeix el contradictori pas de Colau per la política municipal barcelonina.
L'exportaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) va ser una de les representants més paradigmàtiques de l'anomenada nova política sorgida a partir del moviment 15-M i la creació de Podem el 2014. Una activista social –dona i de classe popular– li va guanyar les eleccions a Xavier Trias, símbol de les polítiques d'austeritat que havien provocat les majors protestes socials des de la Transició. El carisma de Colau va ser fonamental en la inesperada victòria d'una coalició de partits i activistes que, a grans trets, ha mantingut una sorprenent cohesió durant 10 anys, en contrast amb les guerres intestines retransmeses en directe d'altres organitzacions de la nova política.
El llegat més visible dels governs de Colau serà la transformació urbana, amb les polèmiques superilles i eixos verds com a símbols de la batalla per reverdir la ciutat i recuperar espai públic per a les persones (o la guerra contra el cotxe, segons els seus oponents). Com sol passar en la història de les ciutats, el que van semblar canvis radicals aviat començaran a percebre's com de sentit comú o fins i tot insuficients (300.000 vehicles privats continuen travessant cada dia Barcelona, una de les urbs més denses d'Europa).
Però el més transformador de l'acció de govern dels comuns probablement no va ser l'urbanisme, sinó l'impuls inèdit a les polítiques socials, feministes i d'habitatge –encara que l'efecte positiu d'aquestes últimes es va veure contrarestat per l'escalada del mercat del lloguer en les grans ciutats espanyoles durant els últims anys de govern de Colau, un exemple de les limitacions de la política municipal que van atenuar les enormes expectatives de canvi despertades el 2015.
Els dos mandats de Colau al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona es van veure sacsejats per la pandèmia, el procés independentista i la relació tempestuosa amb el Partit Socialista. Els posicionaments canviants sobre aquests dos eixos van anar desgastant els comuns i la seva líder, que va perdre la imatge de frescor inicial per convertir-se en una de les figures que més polaritzen de la política catalana, adorada pels seus i rebutjada per un percentatge creixent de l'electorat.
Un altre factor clau de la baixada gradual de la popularitat de Colau –a més del desgast habitual dels governants i la pandèmia– va ser la guerra judicial iniciada per certs elements de l'establishment econòmic i polític de la Ciutat Comtal. L'alcaldessa i el seu equip es van veure ofegats per una allau de denúncies mai vista a l'ajuntament, amb les seves corresponents portades i informatius acusatoris, encara que sempre quedessin en res.
La memòria del pas d'Ada Colau per l'alcaldia despertarà tantes contradiccions com la seva figura i la seva acció de govern, encara que el pas del temps sol suavitzar les crítiques. Alguns insistiran en els seus girs tàctics –com el moment Valls i la investidura sorpresa de Jaume Collboni el 2023–, assenyalant-la com una política més obstinada a aferrar-se al poder a qualsevol preu. Uns altres preferiran recordar que una activista sense experiència política va aconseguir governar una gran capital europea durant 8 anys i canviar radicalment l'orientació de polítiques fonamentals. Segurament en algun lloc intermedi, entre la plaça Sant Jaume coberta de flors del 2015 i els crits irats del 2019, hi ha la veritat del llegat d'Ada Colau.