Llegir o consumir
Sou de llegir llibres o de consumir-ne? Consumiu obres de teatre o encara pertanyeu a la minoria d’antiquats o de nostàlgics que s’entesten a anar-les a veure? Escoltau o sentiu música o bé sou dels que, de tant en tant, consumeixen un producte musical? Això que us acab de demanar pot semblar una exageració o un excés d’ironia, però és poca cosa més que la representació d’una tendència que em fa l’efecte que no s’atura de créixer: l’ús de paraules provinents del món de la indústria aplicades en l’àmbit literari i cultural.
Us propòs fer un exercici tirant a senzillet, que sol funcionar bastant a l’hora de pensar en termes de llengua: demanau-vos quina va ser la darrera vegada que vàreu sentir les vostres padrines dient que havien 'consumit' un llibre o un dibuix. No em referesc a un llibre en català, cosa gairebé impossible per culpa de la censura de la dictadura franquista i la prohibició de l’ensenyament de la nostra llengua a les escoles, ni amb segregació ni sense, no; em referesc a l’aplicació del verb 'consumir' en lloc d’un verb tan bàsic com 'llegir'. Fàcil, o no? Pens que és una pregunta que es contesta tota sola, cosa que no passa amb el dubte de per què el món de la cultura i de les arts de cada vegada es va fent més seu el lèxic del capitalisme.
Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (aquella institució que troba que li filòsofi Judith Butler ha de ser tractadi en masculí gramatical tot i no ser home), el verb 'consumir' té diversos significats. En primer lloc, “el foc o qualsevol agent de descomposició, dissipació, gastament, destruir a poc a poc”. En segon, “lespersones, fer desaparèixer (un producte) emprant-lo com a aliment”. I en tercer lloc, i no sé si amb més o menys encert que les dues anteriors, “utilitzar(un producte) per a satisfer una necessitat real o creada”.
Deduesc que aquesta darrera definició és la que molta gent aplica als llibres, a les entrades al cinema o als discs. Passa, però, que no podria estar més impregnada de conceptes propis del màrqueting (i us ho diu un que va estudiar un grau de Publicitat i Relacions Públiques en una vida anterior), com el 'producte', una altra parauleta que comença a substituir 'obra', 'llibre' o 'creació', o bé la noció de 'necessitat', tan vinculada a la generació d’expectatives i al rèdit que en pot treure un empresari determinat. Les altres dues definicions, basades en la destrucció i la desaparició dels dits 'productes', no necessiten comentari.
Amb aquest viatge al diccionari no pretenc altra cosa que alertar sobre un fet que ha impregnat part de la nostra vida privada i de la vida pública: la mercantilització de tots i cadascun dels àmbits de la nostra existència. Perquè darrere les obres artístiques hi ha creadors, i aquests tenim el dret a la professionalització i a una retribució digna, però això no hauria de competir mai, de cap de les maneres, amb verbs tan generosos, antics, si voleu, i altruistes com 'llegir', 'escoltar', 'observar', 'compartir'. Si no hi feim qualque cosa, tant de parlar de consum ens acabarà consumint.