Llegir a escola
De tant en tant surt una altra notícia, de les que ens assabenten del retrocés de les humanitats –de la literatura i la filosofia– en els plans d’estudis dels joves del país. És una dinàmica habitual des de les últimes dècades, i que sembla no tenir aturador, tot i les desil·lusions creixents que han vingut de la mà de la crisi de la nova pedagogia, i del daltabaix que les pantalles estan provant en l’atenció del nostre jovent.
Quan semblava que s’havia de tornar als llibres –a la cura per la lectura, a l’amor per la paraula meditada, depurada pel temps, impresa–, es torna a caure en aquella pedagogia de la distracció, el passatemps i les lectures –cada vegada més arbitràriament elegides– per passar l’estona. Al mateix temps, fins i tot des dels cercles literaris semblen abonar el discurs que la literatura –o les arts en general– no serveixen per a res. Com si la literatura i els llibres no donessin sortides professionals a milers de persones, talment ho fan l’enginyeria, la informàtica o les matemàtiques. Dir que els arts no serveixen per a res, quan realment són la matemàtica d’allò que no es pot comptar, és intolerable, sobretot quan paraules així surten de no sé quins poetes, pintors o ‘artistes’ de cafeteria. Les arts mai no havien servit per a tant.
I ens envolten arreu: en la tipografia en què vostè llegeix aquest article, en la disposició d’aquesta pàgina, en el disseny de la cadira on està assegut, en la sèrie a la qual està enganxat, en l’estampat de la roba interior que porta, o en el perfum que li entra pel nas –l’elaboració del qual es fa d’acord amb una estètica de les olors, per cert, no gaire estudiada. Fins i tot els videojocs als quals estan enganxats els estudiants són fruit d’un afany estètic i narratiu. Les arts són importantíssimes, les decoratives i el disseny, sí, però també les literàries, de les quals sortirà l’única cosa que acaba perdurant de qualsevol societat: els seus llibres.
Si llegim llibres del passat no és per cap mena de fetitxisme, fet i fet és tot el que tenim: documents que ens expliquen qui érem, i què podem ser, encara, per damunt de les fatalitats. Sovint sembla que el sistema educatiu es planteja, tot ell, com el repte al qual hauran de sobreviure les intel·ligències, no el gresol on aquestes s’haurien de formar. Però bé, des de fa estona que els únics que fan alguna cosa de valor, en aquest país, són els autodidactes –els espavilats que busquen formar-se més enllà del que toca per tenir un títol–, perquè del sistema educatiu només en pots esperar poquesa i proves estandarditzades. Estem ensenyant al jovent a no veure, a ignorar. A menysprear el que és la font de tot coneixement i meravella. Desconèixer els bons llibres, deixar-los de banda, implica negligir capacitats inèdites que tenen totes les intel·ligències, ofegar el potencial de la imaginació i del llenguatge per oferir altres vides, possibilitats, solucions i plenituds. Els llibres parlen de nosaltres: per què no els hauríem d’escoltar? Potser un autor rus mort fa més de dos-cents anys sap més de tu que el teu pare: no és extraordinari? I a l’escola o a l’institut això no t’ho va dir ningú.
