Llegiré tot el que pugui abans que el món s'acabi

Quan era petita, el meu pare sortia moltes vegades de casa amb un diari sota el braç i, com que volia fer-me gran aviat –res original, passa a bona part dels infants–, el vaig començar a imitar i a sortir amb un còmic sota el braç, intentant repetir aquell gest tan insignificant per a ell, però tan important per a mi. Anys després vaig cometre l’errada d’imitar els meus pares començant a fumar, i amb això vull recordar que no cal imitar tot el que fan les persones grans, perquè hi ha moltes conductes estúpides que més val no seguir. Tornant a la lectura, els primers moments de plaer absolut els vaig tenir amb Zipi y Zape i, sobretot, amb 13,rue del Percebe.

Des d’aquest començament, he duit a terme una trajectòria del tot caòtica com a lectora, marcada sempre per l’entusiasme i amb fases ben diferenciades com uns mesos d’obsessió per Gabriel García Márquez durant l’adolescència i anys i anys d’enamorament amb els clàssics de la literatura russa, que lament molt no haver pogut llegir en la seva llengua original –vaig a classe de rus amb aquesta esperança, però els meus progressos són tan modestos que he hagut d’assumir que no ho aconseguiré.

No em basta una vida per agrair tot el que m’ha proporcionat la lectura. Ara bé, la meva addicció pels llibres té el preu de la solitud, perquè, per molt que parlis d’ells amb altres persones, hi ha un punt d’incomunicable, de sensacions per a les quals no he trobat les paraules justes i també d’egoisme, perquè hi ha hagut vegades que costa molt compartir un tresor perquè saps que quan parlis d’ell ja no serà el mateix.

Per culpa dels llibres he caigut a terra i m’he fet mal unes quantes vegades, sobretot una temporada d’adolescent que vaig agafar la mania de llegir també quan caminava pel carrer­. I ara que he arribat a l’edat madura, començ a tenir problemes d’espai a casa perquè som incapaç de desfer-me fins i tot dels que no m’han agradat gens. Per culpa dels llibres, de vegades em vaig alegrar si algun fill es posava malalt (lleu, que no som tan dolenta) i havia d’anar a urgències, perquè era un temps de lectura extra que no podia tenir a casa. També he cancel·lat algun compromís social perquè em quedaven una trentena de pàgines per acabar una novel·la apassionant. I amb els llibres de filosofia fins i tot he agafat mal de cap de tant pensar.De fet, quan cursava l’assignatura de Filosofia de la Història a la carrera, Hegel se’m va arribar a aparèixer en somnis i em va dir: “Tu sí que m’entens, Maria!”.Em vaig aixecar ben feliç l’endemà, que no cada dia tens un reforç positiu d’una eminència del pensament de la seva dimensió descomunal.

I el que més m’agrada de tot és que continuaré llegint fins que el món, el meu, s’acabi. Al tren, al bany, en un banc del carrer mentre din d’un entrepà, a la cua del cinema i a la sala abans que comenci la pel·lícula, a plaça amb els cans, els diumenges horabaixa, al metge, esperant una amiga... Tot el temps que pugui, a tots els llocs que pugui.