La Llei de canvi climàtic: entre la poca ambició del PSOE i el negacionisme de Vox

El canvi climàtic és en boca de tothom. Una part important de la joventut, ja abans de la pandèmia, ha pres consciència del problema. Quan en parlam a molts ens ve al cap una imatge ben gràfica que els mitjans de comunicació internacionals han esbombat darrerament: determinats microestats insulars del Pacífic patiran el segle que ve per la pujada del nivell de la mar. Un fet d’una magnitud bestial que no cal ser científic ni activista ecologista per comprendre’l. Davant això, què fa pensar a Espanya que les Illes Balears o les Canàries no passaran pel mateix tràngol? Algú imagina una llei brasilera de canvi climàtic sense pràcticament referències a l’Amazònia? Una hectàrea de posidònia –el bosc submarí de la Mediterrània– captura tres cops més CO₂ que una de selva amazònica. A la llei espanyola de canvi climàtic, que acabam de discutir aquesta setmana al Senat, sense la fiscalització de MÉS no hi hauria cap esment al respecte. Madrid, definitivament, ni mira a la mar ni ens mira a nosaltres.

Fa anys que l’ecologisme polític (i, molt especialment, la família verda europea de la qual l’esquerra sobiranista mallorquina fa part) alerta dels perills de l’emergència climàtica i de la necessitat de polítiques públiques que la contrarestin. Hem de passar de les declaracions institucionals a les polítiques concretes. Venint de l’experiència de l’anterior legislatura al Govern de les Illes Balears, amb la Llei de residus i la Llei de canvi climàtic com a exemples de legislació atrevida, de les que canvien de model i realment fan país, teníem clar que la prioritat havia de ser una llei estatal per afrontar el repte de l’emergència climàtica, mantenir la coherència amb mesures d’àmbit autonòmic com la nostra i que es complissin els acords de París. Aquí cal fer una confessió: malgrat que no sempre ens hem entès amb el PSOE i Podemos, teníem una certa esperança que, en això, no ens fallarien. Que el Ministeri espanyol de Medi Ambient estigués en mans d’algú prou solvent com Teresa Ribera, tot i les diferències que hi he tengut, ajudava. El desig, emperò, no ha acompanyat la realitat. Una nova decepció al sac. Assoliments com el calendari per una mobilitat sostenible de les Illes Balears –i aquí la qüestió de la prohibició del dièsel el 2025 és clau– no està recollit. Malgrat tot, em costa no valorar positivament que l’estat espanyol ja té llei climàtica.

La mentalitat centralista ha estat, certament, un fre per la llei. Tan poc pensen en la perifèria que pràcticament no hi ha referències adequades a un espai cabdal com el litoral i la Mar Mediterrània. Nosaltres, defensant els interessos de les Balears i les Pitiüses, hem batallat per compensar-ho. Esmena a esmena: defensant el fet insular, la lluita contra les prospeccions la mobilitat, els ecosistemes marins o l’oposició a l’ampliació aeroportuària. Fins a seixanta esmenes. Hem aconseguit, finalment, que es citassin les praderies de posidònia i el medi marí com a part específica de l’estratègia de protecció dels ecosistemes. Enfora del Fons Posidònia estatal que volíem. Però tot suma per anar endavant.

La poca concreció de la llei en aspectes com la fiscalitat verda o la lluita contra la pobresa energètica ens han preocupat. La nostra percepció, com a força que al Senat només hi és per defensar els interessos de les dones i els homes de Menorca, Eivissa, Formentera i Mallorca, és que l’única voluntat del govern era tramitar la llei amb rapidesa per motivacions electoralistes. Sense atendre els territoris (han tractat la cambra suposadament territorial de forma quasi ofensiva) i infravalorant que es tracta d’una llei que ha de marcar el camí cap a la Transició energètica i que afectarà, dia a dia, la nostra forma de vida. Aquí no han reparat en què les conseqüències de les decisions d’avui en un tema tan sensible seran fonamentals per a la generació que serà adulta els pròxims quinze anys. Els lobbies, malauradament, han pesat més. Sempre igual. Madrid i el gran capital davant l’interès públic. Els números davant la vida, allò comú i el clima.

No ens cansam de dir-ho. Per pur sentit de la justícia intergeneracional calia una llei més ambiciosa. Ferraz, novament, s’ha rendit. Europa queda com l’única esperança per fer-nos avançar. La dreta i la ultradreta han continuat amb el seu negacionisme histriònic que farà empegueir les persones més conservadores d’aquí a pocs anys. Nosaltres continuam on érem. Li devem als joves d’avui i als que vendran.

Vicenç Vidal és senador de MÉS per Mallorca