Ara resulta que enterrar els familiars assassinats en la Guerra Civil o durant la posterior repressió feixista és anar a la recerca de crispació. Això deia el líder del PP, Pablo Casado, a principis de setmana, quan proposava fer una llei de la concòrdia. Haurem de sentir dois abans de treure el cadàver del dictador d’un mausoleu sagnant que ordenà que li construïssin. Hi ha gent que mai no sabrà on estan ubicats els ossos dels seus familiars que un dia, o un vespre, varen desaparèixer forçosament. I això no és cap “interpretació sectària de la història” que, segons Casado, fan l’esquerra i els nacionalistes. Ell proposa derogar la Llei de memòria històrica –que el seu partit al govern no va dotar econòmicament– per aprovar una llei de la concòrdia. El súmmum del postureig, o de l’eufemisme. Perquè, segons els populars, hem de venerar la Transició de fa quaranta anys, de la qual no ens hem de moure ni havent canviat de segle. Hem d’acceptar una Constitució que no es reforma per molt que la societat evolucioni; hem de deixar que els morts continuïn a les cunetes, a les fosses comunes o als peus d’un dictador ben enterrat i llorejat per grups feixistes considerats legals per ells tancar ferides. I el contrari, diuen, no és justícia, sinó remoure el passat. Si no escarrufàs, faria gràcia que el Partit Popular parli ara de la Llei de memòria històrica, que gairebé no devia saber ni que existia quan era al govern. Tots els governs tenen bones i males actuacions. Tots. Però l'exemple de la Llei de fosses del Govern balear bé val una legislatura. Les Illes Balears han estat valentes en donar resposta als familiars de les víctimes. La repressió franquista es manifestà amb afusellaments, treballs forçats, expropiacions patrimonials, empresonaments… La recuperació de la memòria és el deure d’una societat que vol tancar ferides, i això sí que és essencial per posar fi a la crispació.