Per una llei contra l’ecocidi

La ficció antropocèntrica, amb una legalitat que reflecteix la convenció que tot allò no humà és poc rellevant moralment, ens permet actuar pràcticament amb total impunitat pel que fa a la destrucció natural. La realitat, però, és que no som el centre de l’existència, sinó una baula més: la nostra vida depèn dels fràgils equilibris del planeta. En un intent de reconfigurar aquesta dinàmica legal, el desembre passat es va presentar l’encara insuficient directiva revisada de delictes mediambientals de la UE. A casa nostra, el 14 de març la CUP també va presentar una proposta legal ecologista al Parlament, en aquest cas perquè l’ecocidi es converteixi en el cinquè crim contra la pau i la humanitat de l’Estatut de Roma. Amb aquesta acció el grup parlamentari se suma al moviment internacional iniciat per l’advocada escocesa Polly Higgins. Higgins pretenia que els empresaris, els alts executius, els que es lucren desmesuradament amb els crims mediambientals, fossin penats per tot allò que hauria de ser considerat delicte. Tot i que l’anomenada “advocada de la Terra” va morir el 2019, la seva campanya Stop Ecocide continua activa. Tenint en compte el gran poder que exerceixen les lleis en l’articulació del relat social, vincular l’ecocidi a la (il·)legalitat a nivell internacional seria un gran pas per repensar el nostre argumentari global en relació a la natura.

El 1799, Alexander Von Humboldt va emprendre un viatge intercontinental –pel qual és conegut– que va fer que canviés la seva manera de concebre la natura. Es va adonar que era una gran cadena de causes i efectes en què cap fet pot ser considerat de manera isolada. Entesa com un gran entramat, la vulnerabilitat de la natura es feia evident: tot està lligat per llaços invisibles. Humboldt va ser el primer científic a parlar de canvi climàtic arran de la seva visita a unes plantacions colonials a Veneçuela, en què va poder comprovar els efectes de la desforestació. En els escrits d’aquells anys ja reflexionava sobre la intervenció humana en el clima i l’impacte impredictible que això podia tenir per a generacions futures. El filòleg George Perkins Marsh, considerat un dels pares del moviment ecologista estatunidenc, va bastir un nou relat sobre la relació de l’ésser humà amb la natura fent servir, en part, les observacions de Humboldt. El 1864 Marsh va publicar Man and Nature, un llibre que duia per subtítol “Sobre com l’acció humana modifica la geografia física”. Les reflexions de Marsh van tenir un impacte polític remarcable en les dècades posteriors a la seva publicació i van ser el primer gran toc d’alerta a l’optimisme nord-americà: els Estats Units havien lligat la seva cursa imparable cap a la industrialització al relat de la sobreabundància i a la lògica de dominació natural. A Man and Nature, Marsh ja advertia que una altra era de crims mediambientals de caràcter similar “podria acabar reduint la Terra a una tal condició de productivitat empobrida, de superfície esqueixada, d’excés climàtic, que amenaçaria l’espècie humana amb la depravació, el barbarisme i fins i tot l’extinció”.

Gairebé cent anys més tard, es va publicar un llibre que també ha estat clau per a l’ecologisme: Silent spring (Primavera silenciosa, una obra que encara espera traducció al català). L’assaig de la biòloga i activista Rachel Carson afegia matisos i evidència científica a aquesta idea de la xarxa de la vida, en què cada acció sobre el medi natural desencadena una sèrie de conseqüències sovint no previstes. Se n’havien publicat avançaments a The New Yorker i, malgrat les amenaces de la indústria química i agroalimentària, els editors no van dubtar a publicar el llibre. Era el 1962 i l’assaig de Carson va causar furor, fins i tot Kennedy el va defensar. Va ser tan gran el seu èxit, que les grans corporacions que se sentien assenyalades, com Monsanto, van iniciar una despietada (i misògina) campanya de desprestigi contra Carson. Seixanta anys més tard, gairebéin extremis i claudicant davant les evidències que ella havia fet paleses, s’ha presentat una proposta de llei europea que pretén reduir l’ús de plaguicides a la meitat durant aquesta dècada. L’objectiu és intentar recuperar els ecosistemes europeus, tan malmesos que fins i tot posen en perill la nostra seguretat alimentària.

Part de l’èxit de l’assaig de Carson té a veure amb el fet que la biòloga va combinar dades científiques amb una estructura, un imaginari i un estil literaris (traduïm la natura en xifres, però al final sempre guanya el verb). Diu Carson en la faula distòpica amb què comença el llibre: “Va ser una primavera sense veus. [...] Només el silenci queia sobre els camps, els boscos i els aiguamolls”. Una primavera en què no se sentís cap refilet d’ocell enlloc seria, sens dubte, terrorífica. Aquest estiu molta gent ha gaudit de l’entorn natural amb un lleu regust de mal averany: la calor aclaparadora, la sequera, el mar gairebé tropical, la pedra, els esclafits (¿Havíem parat mai tanta atenció a la meteorologia?). I els arbres. Fins i tot als Pirineus, de boscos més frondosos, molts arbres han hagut d’avançar la tardor al juliol, fent un esforç per sobreviure a la sequera i la calor extrema. Si l’any passat ja va ser una any complicat per als boscos catalans, aquest 2022 encara ho ha estat més. Tenim tots els boscos estressats, em diuen amics ambientòlegs. És una tendència planetària: hi ha un excés de mortalitat i canvis dràstics en els boscos d’arreu. De fet, fa poc que s’han descobert avets blancs a la tundra àrtica, un fenomen –també interpretat com un mal presagi– que els científics no esperaven fins d’aquí cent anys.

Malgrat les crítiques que es puguin fer a les teories d’aquests autors, ha quedat demostrada la clarividència de tots ells pel que fa a les seves previsions i advertències i a la ja inqüestionable visió de la natura –la Terra– com un entramat de fràgils equilibris. La innegable realitat fàctica que no som el centre de l’existència xoca frontalment amb el nostre relat econòmic, social i legal. En el punt en què ens trobem ara, amb les dades sobre la taula, els canvis incrementals, graduals, no seran suficients. Cal un canvi sistèmic, un canvi de relat radical. Comencem pel principi: l’ecocidi és un crim.