La llei de memòria: una eina per millorar la nostra democràcia

Dia 5 d’octubre s’aprovà al Senat la Llei estatal de memòria democràtica, una fita i un avanç democràtics. Tot i que es pot opinar que arriba tard, perquè han passat més de quaranta anys des de l’aprovació de la Constitució Espanyola que va implantar un sistema democràtic després d’una llarga i funesta dictadura, sols des de la comprensió d’aquell moment històric es pot entendre el procés que ens duu al fet que, quaranta-set anys després de la mort del dictador i vuitanta-sis de l’inici de la Guerra Civil, encara hàgim de sentir en un debat parlamentari, per boca de la dreta, que aprovar aquesta llei és “obrir ferides”.

El cas espanyol no és comparable a cap altre del nostre entorn. Les dictadures que donaren suport al cop d’estat de 1936 i al règim franquista en els seus inicis, les que encapçalaven Hitler i Mussolini, varen ser derrotades pels aliats a la II Guerra Mundial (en el cas de Mussolini, prèviament destituït pel mateix monarca que li havia donat el poder el 1922) i es van viure processos de ruptura amb el passat recent. En el cas italià, amb un canvi de règim votat a les urnes que va abolir la monarquia i implantà la república.

En el cas alemany, amb el país ocupat, amb un procés de desnazificació que pretenia reeducar la població en els valors democràtics, després de dotze anys d’adoctrinament. Això va implicar la prohibició de tota exhibició de simbologia nazi, inclosa la salutació amb el braç alt, prohibicions que continuen encara vigents. També amb la depuració de l’administració, tot i que aquesta va ser prou discutible, perquè les necessitats de la reconstrucció i la realitat imposades per la Guerra Freda obligaven a mantenir les estructures del nou estat alemany, la República Federal de Bonn.

El cas espanyol parteix d’una realitat molt diferent: el dictador va morir al llit i la democràcia va arribar de l’acord entre les forces democràtiques i els elements reformistes del caduc règim franquista. És cert que aquell pacte va possibilitar l’aprovació de la Constitució, la implantació d’una democràcia prou estable i una actualització de l’Estat com no s’havia produït des de la mateixa Guerra Civil, però també va significar deixar aparcades qüestions com la que avui dia denominam ‘memòria democràtica’.

No va ser un pacte de l’oblit, per molt que ara es vulgui interpretar així. Entre altres coses, perquè els ideals de la República estaven presents en l’esperit i en el text de la Constitució de 1978 i també perquè els anys següents es van fer passes –potser tímides– per esborrar el record de la dictadura: desapareixien els noms franquistes dels carrers, els homenatges i honors, es restituïa part del patrimoni pres a les entitats sindicals i polítiques d’esquerres o es reconeixien pensions a vídues i militars republicans. Però no s’obrien les fosses, no se cercaren els morts que la dictadura havia ocultat, i les condemnes formals del cop d’estat i la dictadura per part de les institucions eren una excepció.

El canvi més gran va venir de la societat civil, del moviment memorialista que la nova Llei de memòria democràtica reconeix com a inspirador, i va desembocar en la Llei de memòria històrica de 2007. Una primera passa, potser insuficient, que va ser aturada el 2011 pel canvi de color polític del govern de l’Estat, però que representava un camí que ja no es podia aturar.

Així, algunes comunitats autònomes, com la nostra, foren pioneres en l’obertura de fosses, en l’aprovació de lleis autonòmiques, i en el suport i el reconeixement a les víctimes del franquisme. Tot i això, i com sempre diu la presidenta Armengol, hem de demanar perdó perquè arribam tard per a molta gent. Arribam tard també per recuperar espais, com és el cas de la Casa del Poble de Palma, que potser puguin tenir ara un reconeixement més ferm que els protegeixi i conservi per servar la memòria dels fets que hi succeïren.

Amb tot, val la pena reconèixer que amb cada llei hem avançat a poder assolir uns objectius que són de justícia. El principal, sens dubte, és obrir les fosses que reclamen els familiars de les víctimes i investigar les desaparicions forçades que la mateixa ONU reclama a Espanya.

Amb la nova llei, a la fi hi ha sancions per exaltació de la dictadura, es prohibeix finançar entitats que en reivindiquin la memòria, s’anul·len les sentències i es declaren il·legals els tribunals franquistes. També, l’Estat es compromet a liderar l’obertura de fosses, es crea un banc d’ADN, es facilita la investigació, es posen les bases per declarar espais de memòria, per protegir aquests llocs i per reclamar els béns requisats.

Una llei no és una llista exhaustiva de projectes o objectius concrets a complir, sinó un instrument, una eina per assolir un país més just i més democràtic. Cal no desaprofitar-la aquesta vegada.

Cosme Bonet és secretari d’Organització del PSIB-PSOE i senador per Mallorca