Tot dins la llei
És obvi que el cap o la cap dels serveis secrets no surt mai a la llum pública, tret que sigui vanitós (a Espanya, fins i tot als espies, als torturadors i als sicaris els agrada sortir per la tele, com és el cas de Villarejo) o bé que es produeixi una situació greu. Aquest segon supòsit sembla més adequat per a Paz Esteban, la directora del CNI que s'ha convertit en involuntària protagonista de l'actualitat. És cert que només ha comparegut davant de la comissió de secrets oficials, que és una comissió que sembla pensada per blindar l'opacitat de les actuacions del CNI, i també per fer-ne acudits: com que és la comissió de secrets oficials, tot allò que s'hi despatxa és secret i ha de quedar en estricte secret entre un grup molt reduït de persones. Però a la vegada, que la directora del CNI ha comparegut allà per intentar capejar un escàndol que creix i creix a cada dia que passa, això és de domini públic.
No tan sols això, sinó que s'ha arribat a un punt tan delicat que Paz Esteban ha reconegut (i això és tan conegut que fins i tot ahir ja ho recollien els mitjans) que s'han espiat independentistes, però sempre, segons ella, dins la llei, és a dir, amb autorització judicial. Aquest argument de l'autorització judicial és el clau al qual s'agafen les autoritats espanyoles, però el cert és que també està per veure, perquè el Parlament Europeu, i juristes valuosos, defensen just el contrari: que ni amb autorització judicial es pot considerar jurídicament acceptable la intrusió en la privacitat que faciliten tecnologies com el programari Pegasus. O, si més no, que és altament dubtós i discutible que ho sigui.
Allò que no deixa gaire marge a la discussió ni als dubtes, en canvi, és la magnitud de la crisi política ocasionada per l'escàndol, amb una ona expansiva en forma de cercles concèntrics cada vegada més dilatats, que van des de l'espionatge intern dels partits polítics fins a les maniobres del règim alauita del Marroc per espiar els governs espanyol i francès, just abans que Pedro Sánchez hi arribés a un acord que es va segellar damunt l'abandonament a la seva sort del poble saharaui. Això per no esmentar l'esmicolament de la política de diàleg damunt la qual s'ha aguantat fins ara el suport mutu entre el govern d'Espanya i el de Catalunya, o entre el PSOE i ERC: una trencadissa que va reconèixer obertament Pere Aragonès aquest dimecres. En paral·lel, l'única bona notícia per al govern d'Espanya és la baixada de l'atur, imputable com a efecte de la reforma laboral (que no ha abanderat, però, el PSOE, sinó Yolanda Díaz). Curiosament, es repeteix l'esquema segons el qual al PSOE li va millor com més s'acosta a l'esquerra, i pitjor com més intenta imitar el PP, però en això (en la imitació del PP) és en el que persisteixen el partit i Pedro Sánchez. Per ells faran, però tot indica que necessiten amb urgència tornar a guanyar-se la confiança de la majoria de la investidura. La confiança de la ciutadania queda clar que només els interessa el dia de les eleccions.
