De la crònica de Lluís Capdevila (Barcelona, 1893 - Andorra la Vella, 1980) a La Humanitat (7-XI-1937). Avui fa quaranta-cinc anys de la mort d’aquest escriptor i periodista que va marxar al front d’Aragó amb la Divisió 30 (Columna Macià-Company). Va fer de corresponsal de guerra pel diari La Humanitat. Abans del 1936 destacava també com a llibretista de sarsueles molt populars i de caires patriòtics: Cançó d’amor i de guerra i La Legió d’Honor.
Era a Lleida avui, 3 de novembre. [...] A un quart de quatre de la tarda, eixíem de casa amb el comandant Monclús i el meu germà per anar a prendre cafè a Joventut Republicana. Ens hem entretingut uns moments discutint si ens havíem d’endur els cotxes o anar-hi a peu, i hem decidit anar-hi a peu. Aquests moments ens han salvat. Caminàvem lentament, comentant la magnificència del dia –un cel blau, serè, un sol que patinava d’or el paisatge– quan, de sobte, sense cap altre avís –ni les sirenes d’alarma ni la remor dels motors– ens ha deturat en sec una gran, una enorme explosió. La gent ha corregut, esfereïda, vers totes les direccions. Pel lloc on està situada Joventut Republicana o un xic més avall –no podríem precisar, perquè no era cosa de restar al carrer dedicats a la contemplació– s’ha alçat una gran fumera, un núvol de terra i de pols i fum de pólvora. Immediatament, el repicar d’unes metralladores. Després altres bombes, algunes de dos-cents cinquanta quilos. La població civil –homes i dones– corren, cegats pel pànic més terrible, d’un costat a l’altre. Molts militars, sense por al perill, desafiant-lo, han començat a passar ferits: la cama trossejada, el braç arrencat, la cama plena de sang. I les noves: –Han caigut damunt un col·legi. –Hi ha moltes víctimes. –Han tirat damunt els infants, criminals! Passen més ferits. [...] Comencen a passar ambulàncies, autocars, camions, cotxes oficials. En tots aquests vehicles hi ha ferits, hi ha sang humana, hi ha cossos trossejats per la metralla dels assassins italians al servei del vil Franco. [...] ¿Què dirien si contemplessin aquest espectacle? ¿No se sentirien avergonyits, no pensarien que han deshonrat la seva condició humana? ¿No comprendrien, no s’adonarien, d’una vegada, que a aquests pobres infants, que a aquestes pobres dones els ha mort la política innoble i vil de la No Intervenció? ¿No els cauria la cara de vergonya en pensar que d’aquests assassinats n’és culpable la política tèrbola i suïcida dels governs dits democràtics? És revoltant, és indignant, l’actitud de les democràcies en aquesta guerra nostra, en la qual nosaltres defensem la llibertat del món. I és incomprensible la passivitat del proletariat internacional. Aquestes paraules tan belles de “Treballadors de tot el món, uniu-vos” es veu que no passen d’ésser una frase sense cap eficàcia. Si el proletariat internacional hagués tingut més energia i més decisió la guerra fora acabada fa temps. Hi ha hagut massa declaracions, massa manifestacions, massa discursos, massa platonisme. Les democràcies de França i Anglaterra tenien el deure sagrat d’exigir als seus governs que acabessin d’una vegada la farsa indigna de la No Intervenció. [...]