Lleixiu i altres miracles
No record com va començar aquella conversa, però sí que el nou al·lot d’una amiga va dir durant aquell primer sopar comú: “Bé, ja sabem que la dona va sortir de la costella d’Adam”. Vaig aixecar el cap en la mateixa posició d’alerta que un podenc descobrint un conill en el cau i vaig cercar la mirada (atònita) de la resta de la colla. Vaig esmentar la teoria evolutiva de Darwin, amb la mateixa suavitat que Federer llançaria una deixada perfecta. No vaig creure necessari res més perquè en el segle XXI no estam per discutir obvietats o entrar en debats de si la Terra és plana. “Del mico, hi vindràs tu; jo, no”, em va respondre. Em vaig rendir. Hi ha batalles (i guerres) perdudes per endavant. Vaig desitjar amb força que la meva amiga fos molt feliç amb aquest home i que no l’arrossegàs a beure clorit de sodi o no la convencés (com també va afirmar aquest dia) que tots pactam abans de néixer quines calamitats sofrirem en aquesta vida. Com si un pogués dir en algun sanedrí celestial “posa’m mig quilo d’abús infantil i dues unces d’inestabilitat emocional de base freudiana”.
La pandèmia es va convertir en el camp de cultiu perfecte per amplificar el negacionisme i alimentar teories conspiranoiques que només ocultaven l’egoisme dels qui, apel·lant a la llibertat individual i a l’esperit crític, donaven lliçons sense cap fonament. Els no vacunats es van beneficiar de la immunitat i solidaritat dels que sí que confiam en la ciència. Són els mateixos que neguen malalties per a les quals després venen ungüents; els que s’enriqueixen mentre parlen d’espiritualitat i menyspreen el materialisme; els que culpabilitzen els seus acòlits de no tenir la vida que desitgen i els que prometen saber com apuntar-los el camí per aconseguir-lo; els que obvien el condicionament d’una classe social, una malaltia mental o múltiples variables familiars o laborals abans de prometre el reprovable somni americà de la cultura de l’esforç.
Cadascú és lliure (aquest concepte tan líquid de la llibertat) de pensar el que consideri, però no hauria de ser-ho per convertir en negoci idioteses de gran abast i perillositat. Cap autista ha deixat de ser-ho per beure en dosis pautades un beuratge similar al lleixiu ni s’ha curat un càncer amb infusions d’herbes variades. L’Estat ha de ser estricte amb les pseudociències i legislar contra xerraires que ofereixen remeis perniciosos als qui necessiten creure. L’única fe hauria de ser la de la medicina i la ciència.
