Llençar el pa
Era una cosa que vèiem a les pel·lícules nord-americanes: la gent s’enduia les restes del sopar del restaurant en una bossa de plàstic. Si no t’ho havies acabat, t’ho podies endur, i el restaurant (això és pura cultura anglosaxona) estava obligat a donar-t’ho: és teu, ho havies pagat. Ara tot això haurà de ser també així, per llei, a l’estat espanyol. Se’ns haurà d’oferir aquesta opció a totes bandes. Gairebé 1.500 milions de quilos de menjar es malbaraten cada any a Espanya, segons dades oficials. La veritat, ho sabem, pot ser la d’una quantitat encara més gran de malbaratament (més de seixanta quilos per persona).
Els de la meva generació vam créixer amb padrins que ens deien que ens havíem d’acabar tot el que se’ns posava al plat, que allò, 'durant la guerra', hauria pogut salvar una vida. Eren històries de fam i de terror, que en cap cas nosaltres podíem sentir com a nostres en un món d’abundor, en el qual fins i tot estàvem acostumats a veure que, per culpa dels preus a la baixa, els agricultors destruïen collites, o anaven a llençar-les a les portes dels ministeris (com es veu al film Alcarràs, amb els préssecs tomata).
També formava part de la nostra educació veure aquelles grans fams al Corn d’Àfrica, al·lotets de panxa inflada i mosques vora els ulls, que ens servia de record del nostre privilegi, i que també moderava el balafiament de menjar. Pensàvem que estaria bé poder-los fer arribar allò que a nosaltres ens sobrava –o afartava–; ningú parlava mai del problema de l’anorèxia i la bulímia; era com si aquest problema no existís en cap cas. També vam aprendre que la dificultat era que tot el nostre excedent de fruita o de llet no se’ls podia fer arribar sense un cost econòmic impossible. Van ser les primeres lliçons de capitalisme i desigualtat. La cultura canvia, però els remeis per posar fre a tot aquest desastre han trigat massa temps a arribar.
A cada casa, poc o molt, es llença menjar. Abans es podia donar als animals domèstics, però ara ja no es fa tal cosa, perquè fins i tot els cans i moixos s’alimenten de pinso processat. Llencem molta fruita que s’ha fet malbé, i que vam comprar amb massa optimisme, o pa, que tot d’una es torna immastegable, a més d’altres 'capricis' que anem estotjant a la gelera fins que ens caduquen. També congelem moltes coses, que poden acabar momificades i finalment a l’abocador. No és fàcil portar una bona racionalització de la compra i del que de veres ens convé consumir; per molta cura que hi posis sempre acabes llençant més del que seria recomanable. A partir d’ara, les empreses d’alimentació hauran d’informar de tot el que llencen; i, cosa que ja es feia a alguns supermercats, s’haurà d’abaixar els preus a les coses que caduquen. Que aquestes coses no es fessin, i que hàgim acabat amb aquests nivells de pèrdua i de contaminació, és abominable. Hi ha excedents enormes que podrien anar a entitats d’iniciativa social. Rere cada engruna de pa que llencem hi ha un desastre ètic, a més d’econòmic i ecològic.
Melcior Comes és escriptor
