La llengua i l’audiovisual

En l’última dècada la globalització i la digitalització han completat la conformació de grans mercats lingüístics i culturals garantint l’accés a uns mateixos continguts. Mentrestant, a Catalunya, ha faltat celeritat i determinació per renovar les polítiques públiques en l’àmbit i estimular el sector. En aquest context, en els darrers dos o tres anys s’ha obert pas el debat sobre l’estancament o retrocés de l’ús social de la llengua catalana. Les dades disponibles, sobretot pel que fa als hàbits de la població jove, són prou eloqüents. I això ha fet revifar la idea que, si no guanya presència en l’oferta audiovisual, la llengua catalana està condemnada a una progressiva marginalitat.

Les indústries audiovisuals han esdevingut una variable fonamental a l’hora de plantejar les polítiques lingüístiques arreu; també a Catalunya. I el vent no bufa gaire a favor. Ens costa reaccionar al canvi de paradigma que suposa la irrupció de nous actors globals com ara Google, Facebook, Amazon o Netflix. Ells han determinat els nous hàbits de consum desplaçant els operadors i prescriptors tradicionals. I, mentre això passava, el marc regulador espanyol de l’audiovisual i les telecomunicacions ha procurat aprofitar la indefensió competencial catalana. Per completar el quadre, a Catalunya la incomprensió de la importància decisiva del servei públic audiovisual en les polítiques de cultura i comunicació n’ha propiciat l’escanyament pressupostari i el bloqueig dels òrgans de govern.

Ens movem, doncs, enmig de la preeminència de les grans corporacions globals sobre els poders públics locals, i la priorització de la lògica empresarial i tecnològica per damunt de la cohesió i la inclusió socials o la defensa de la diversitat lingüística i cultural. En clau espanyola i catalana, això significa un progressiu reforçament de la posició de domini de la llengua espanyola en detriment de la posició de les llengües catalana, basca o gallega. Per això és tan important, en la perspectiva del Mercat Únic Digital (MUD), intervenir amb criteri en la transposició de la Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual (DSCAV) i en la definició de les polítiques associades al desplegament del 5G i el 6G.

La DSCAV regula les comunicacions comercials, les plataformes de distribució de vídeos, l'accessibilitat o els organismes reguladors. Des de la perspectiva dels valors democràtics i la defensa de la diversitat lingüística i cultural, la DSCAV incorpora la noció de prominència, una eina adequada per poder protegir la cultura audiovisual catalana. El problema més greu és, però, que la transposició a la legislació espanyola, proposada amb retard a través del projecte de Ley General de Comunicación Audiovisual (LGCA), ha resultat absolutament decebedora: és conservadora, mercantilista i centralista, al servei dels grans grups i absolutament insensible a la protecció de la diversitat lingüística i cultural.

L’articulat sembla perseguir un doble objectiu: reforçar la posició local i global de la llengua espanyola i potenciar Madrid com a hub audiovisual. Per això rebaixa al mínim les obligacions als prestadors de serveis, procurant que els resulti atractiu com a “paradís desregulat”. Un efecte d’aquesta visió és l’afebliment del català i del marge de maniobra de les polítiques catalanes. Com? Laminant i envaint les competències de la Generalitat, ignorant qualsevol mesura destinada a afavorir la diversitat lingüística i la difusió i ús de la llengua catalana o garantint de manera exclusiva noves vies de finançament al servei públic d’àmbit estatal (RTVE).

S’hauran d’introduir modificacions substancials en molts aspectes de l’articulat per reorientar-lo. Caldrà garantir la prominència del servei públic audiovisual en l’oferta de les plataformes de pagament i l’accés al servei públic audiovisual per a tota la ciutadania, sense haver d’abonar-se a un servei de distribució. També establir la quota i la prominència de l’obra europea a nivells homologables als dels països veïns. I exigir la quota i la prominència de la producció audiovisual en llengua catalana en tots els supòsits (versió original, doblatge, subtitulat). Organismes i institucions (el CAC o la CCMA) ja han presentat al·legacions que constitueixen un bon punt de partida per negociar amb un propòsit clar i amplament consensuat.

Sense assegurar el marc estatal de la transposició, les iniciatives d’urgència plantejades des de Catalunya quedarien en mera gesticulació. No suscitarien el consens parlamentari indispensable (el de totes les forces de tradició democràtica i catalanista); en el millor dels casos acabarien al TC; serien olímpicament ignorades pels operadors amb qui haguéssim de negociar; i diferirien l’adopció de les mesures polítiques i pressupostàries que necessitem, aquestes sí, amb la màxima urgència. En aquest tema anem a remolc de la inoperància de molts anys i no ens podem entretenir amb maniobres de distracció.

Ara mateix el repte principal és revertir el nyap de l’avantprojecte de LGCA. En termes de llengua i cultura ens hi juguem molt. Hem de buscar les màximes complicitats polítiques en tot l’espai lingüístic català, així com amb bascos i gallecs, i amb tots els veritables demòcrates. També haurem d’estar pendents de la tramitació de la llei de telecomunicacions i de mantenir la reivindicació de participar en la gestió de l’espectre radioelèctric. I, simultàniament, caldrà forjar els acords i les línies mestres d’una nova llei catalana de l’audiovisual, treballada amb el sector, atenta a les transformacions en curs, i compromesa radicalment amb la defensa del pluralisme, la diversitat i el patrimoni cultural i lingüístic nacional. No tenim gaire marge d’error. Els pròxims deu anys són decisius per al futur de la llengua catalana.