Una llengua ‘innobel’
Tant se sap que el premi universal de les lletres per antonomàsia és el Nobel com el fet que en el món hi ha dues classes de llengües diferents: les que compten amb un Estat propi i, per tant, s’imposen, i les que no. El Nobel distingeix, del 1901 ençà, cinc categories que es lliuren any rere any, però avui aquí del que tractarem és de la modalitat literària que atorga l’Acadèmia Sueca. Anglès, francès, alemany i espanyol hi serien, per aquest ordre, les quatre llengües més llorejades. Tanmateix, sembla que una vegada hi hagué voluntat de premiar qualcú que no pertanyés a una cultura majoritària sinó a una d’aquestes literatures renaixents que emergiren al vuit-cents. A 'Guimerà' (1958), la biografia de Josep Miracle, es començà a difondre la idea que al dramaturg català el 1904 li havien arrabassat el premi de les mans. Aquell curs, se l’endugueren 'ex aequo' José Echegaray i Frederic Mistral, representant, aquest darrer, d’una altra d’aquestes cultures renaixents com l’occitana. Però Enric Gallén i Dan Nosell publicaren 'Guimerà i el premi Nobel. Història d’una candidatura' (2011) en què consignen l’error de Miracle i aclareixen que el 1904 ni l’Acadèmia Sueca ni la de Bones Lletres de Barcelona avalaren cap candidatura guimeraniana. Aquesta proposta seria admesa el 1907 i renovada successivament fins al 1922. Per ventura, les més elevades possibilitats de triomfar les tingué l’any 1913, en què per primera vegada ingressa al palmarès dels Nobel un autor no europeu: Rabindranath Tagore. El 1919, val a dir-ho, significativament, un dictamen de l’Acadèmia Sueca aconsellaria preterir noms com el de Juhani Aho i Guimerà en benefici d’un finès que escrivís en suec o un espanyol en castellà per no remoure greuges en aquelles contrades màximament allunyades de l’esperit dels Nobel. D’aleshores ençà, cap llengua minoritària, tret del jiddisch amb Singer (1978), ha pogut optar al guardó.
Aquest esperit de no causar polèmiques assestava, evidentment, un cop mortal a les aspiracions de la literatura catalana de fer-s’hi un lloc. El 1961, la revista 'Destino' parlà de proposar-hi Josep Pla, però mai fou sostinguda en ferm. Així, el referent dels darrers anys de la Dictadura fou Salvador Espriu, entre d’altres veus com ara Josep Carner, que traspassà el 1970 i havia estat postulat amb anterioritat a Espriu a començament dels seixanta, o J. V. Foix, que renuncià a la seva candidatura el 1980 per no enfrontar-se amb la d’Espriu, que encara coejava.
La idea de guardonar Baltasar Porcel podria haver sorgit d’una entrevista a 'Serra d’Or' a Arthur Lundkvist, membre del comitè Nobel, a mitjan setanta, que qualificava l’andritxol com una "bona promesa" que no arribaria finalment a quallar. Una vegada vaig aprofitar l’avinentesa per demanar-li personalment sobre aquest tema i Porcel em respongué que li havien parlat d’un cert interès per part dels escandinaus de premiar qualcú de Catalunya i els noms que havien posat damunt la taula eren els d’Eduardo Mendoza, Pere Gimferrer i el seu. Aquesta conversa es produiria molt posteriorment que el 1987 Miquel Àngel Riera fos suggerit per la delegació catalana del PEN o l’impuls, cap al tombant de segle, des del Parlament català de la candidatura de Miquel Martí i Pol, que no obtingué cap ressò a Suècia. També els noms de Jesús Moncada, Enric Valor, Pere Calders o Jordi-Pere Cerdà s’havien sentit a les travesses per al Nobel.
Hi ha autors com Gimferrer que consideren que la literatura catalana posseeix un pes mitjà, com per exemple l’hongaresa, i que tard o d’hora li arribarà el seu reconeixement ‘nobelístic’. Altres, tanmateix, som més escèptics —en el sentit etimològic ‘dels que ho observen’— i creim que si el Nobel finalment arriba a les terres de parla catalana, que reconec que no hi ha motius per descartar-ho, recauria més aviat en un escriptor bilingüe que en un de nostrat, per evitar barbolles insulses que a dins l’Estat no satisfaran ningú altre que el guardonat però que, de portes enfora, convertirien el català en una (o mitja) llengua de Nobel.
