El de la llengua
M’avorreix sobiranament el debat lingüístic. M’avorreix perquè pens que, en aquestes alçades, hauria d’estar més que superat i que, tanmateix, l’escorament cap a una posició o una altra, a favor o en contra de la immersió, depenen en gran part de quina és la teva llengua materna i la sort o dissort que has tengut a l’hora de créixer en un entorn propens a l’ús d’un idioma o l’altre. En tot cas, entenc perfectament que un adolescent provinent d’un entorn castellanoparlant, amb pares castellanoparlants, criat en un barri castellanoparlant, consideri una nosa absurda aprendre una llengua que li resulta completament aliena. També entenc que, tot i tenir uns pares catalanoparlants, els joves que creixen en aquests entorns es deixin arrossegar per la inèrcia i facin servir socialment el castellà. Aquesta mateixa inèrcia és la que em fa ser poc optimista: estam traient aigua amb un didal mentre la barca s’enfonsa. Les estadístiques són clares: no arriba a un terç el percentatge de la població de les Balears que fa servir habitualment la llengua pròpia de les Illes al seu entorn familiar. I és fàcil suposar que aquest percentatge és encara inferior un cop sortim de casa.
Això és especialment obvi a Palma i en segons quins entorns, on, com a catalanoparlant, no és estrany que et sentis com una minoria ètnica. No parl només de la situació de desavantatge del català respecte del castellà, sinó també de l’avanç d’altres llengües que van erosionant encara més una situació ja de per si precària. A Ciutat, com abans a les zones turístiques, ens hem acostumat mansament a un entorn colonitzat per specialty coffee, barber shops, yoga studios, wellness centers i botigues que ho ofereixen tot local i source grown però en guiri, com si la llengua no fos el main source. A moltes de les cafeteries o comerços de Palma t’atendran en anglès, alemany o fins i tot rus amb un somriure a la cara, però si els demanes un cafè en català és habitual que t’acabis sentint com el pesat que ha arribat per aixafar-li la festa a tots els altres.
Igual és lògic que sigui així: els catalanoparlants, com a bons malalts terminals, som un poc depriments. Els nadius rompem el paisatge d’optimisme mediterrani pel qual han pagat els nostres nous veïns. Hauríem d’anar assumint el nostre paper de figurants incompetents en aquest preciós parc temàtic.
Perquè anar contra la inèrcia és un exercici esgotador i els illencs som caparruts, però no tenim fusta d’herois. L’únic que fa que oposi certa resistència és que tenc clar que si no feim servir el català els catalanoparlants, qui cony ho farà? Per contra, pens que la solució no és la confrontació directa, que poques vegades serveix per a res més que per arraconar cadascú en posicions oposades. Crec que caldria empatia, per una banda i l’altra. Al cap i a la fi, no ha de ser tan difícil d’entendre si ho expliques: com et sentiries tu si fossis l’única persona que parla la llengua autòctona en una quantitat considerable dels entorns en què et mous quotidianament?
Jo de vegades em sent un poc marcià i fins i tot un poc culpable per interpretar constantment el paper de toca-pilotes que insisteix a fer servir un idioma que tanmateix acabarà desapareixent tard o d’hora. No sé quan, però passarà. I em deman si, quan hàgim desaparegut, faran souvenirs i contaran llegendes sobre nosaltres, com d’una mena de cherokees de sang llatina i resignats a ser envaïts des dels temps dels fenicis.
Si és un premi de consolació, gràcies, però no em consola.
