Una llengua, dos noms

A Carme Junyent, in memoriam

L'any 2022, en una entrevista per a La Veu del País Valencià, el periodista va preguntar a Carme Junyent per la doble denominació català-valencià. Amb el seu seny característic, Junyent va respondre que si la diferència de noms feia la cosa i separava, "malament", però va afegir que "la gent raonable pot acceptar els dos termes i no hi ha cap dificultat", tot recordant la convivència dels termes "espanyol" i "castellà". El nostre homenatge a la mestra Junyent consistirà a desenvolupar la idea que acceptar una doble denominació per a la llengua catalana no és necessàriament divisiu i pot ser raonable, amb algun matís inevitable.

Un dels primers actors que va suggerir la conveniència d'una doble denominació per a la llengua catalana va ser l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En el mateix dictamen del 2005 en què reiterava la unitat de la llengua ("la llengua pròpia i històrica dels valencians [...] és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra"), l'AVL feia una crida als governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el govern espanyol, a adoptar les mesures pertinents ("habilitació de fórmules sincrètiques o similars") perquè, fora de l'àmbit lingüístic, s'harmonitzés la dualitat onomàstica de la llengua amb la seva projecció "com a una entitat cohesionada i no fragmentada".

Si bé la crida de l'AVL no va ser atesa pels governs autonòmics interpel·lats, el cert és que la doble denominació sí que es va començar a utilitzar en alguns àmbits internacionals. El govern espanyol havia estat a un pas de fer-ho quan el 2004 va sol·licitar la modificació del Reglament 1/1958 del Consell per incloure, entre les llengües oficials de les institucions europees, "la lengua que se denomina catalán en la Comunidad Autónoma de Cataluña y en la de las Illes Balears y que se denomina valenciano en la Comunidad Valenciana". No és estrany que l'any 2009, quan va donar a conèixer l'acord administratiu que permetia l'ús d'aquesta llengua en el seu si, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees s'hi referís amb el terme "Catalan/Valencian" (en anglès) i "catalan/valencien" (en francès). A hores d'ara, el cas més notable d'ús de la doble denominació en l'àmbit europeu ens l'ofereix el Consell d'Europa; a la seva llista de llengües protegides per la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries hi apareix "Valencian/Catalan".

El matís que cal introduir és que "català" i "valencià" no són només dues denominacions alternatives per a la mateixa llengua. També són dues varietats escrites de la mateixa llengua, i això planteja un seguit de qüestions tècniques que no es poden resoldre simplement apel·lant al criteri de la "romanística internacional". Ens agradi o no, ara mateix la nostra llengua té dos centres codificadors (l'IEC a Barcelona i l'AVL a València), que han codificat de manera diferent. (Per posar un sol exemple, el que en un cas "s'estableix" en l'altre "s'establix".) Mentre no es materialitzi el Protocol signat l'any 2020 per totes dues institucions (i la Universitat de les Illes Balears), que anunciava l'establiment d'un "model normatiu comú", la tensió entre varietats escrites seguirà existint.

Però ni tan sols això compromet la unitat de la llengua. En primer lloc, hi ha la possibilitat de redactar textos que no ensopeguin amb cap dilema sobre la varietat normativa que cal utilitzar. Un article de l'acadèmic Josep Àngel Mas, un dels màxims experts en la qüestió, ens recorda que els formularis del Registre Civil tenen una versió "catalana" (o "valenciana") única, com es pot veure a l'Ordre de 26 de maig de 1988 sobre certs models del Registre Civil. En segon lloc, es pot practicar la flexibilitat. El Protocol esmentat diu "siga", "responga" i "conste" i tothom ho va trobar bé. En tercer lloc, si en algun moment calgués anar a dobles versions no seria cap drama. (De fet, ja hi van uns quants llibres de text i els documents religiosos bàsics.) Al món, ningú no dubta que el noruec és una sola llengua, però un cop a Noruega hom s'adona que hi ha dos noruecs escrits, amb dos noms diferents. (La llengua oral és una altra cosa: podríem dir que a Noruega cadascú parla el seu dialecte i no hi ha cap pla de crear un estàndard oral comú.) La pàgina del parlament noruec (Storting), per exemple, es pot visitar en bokmål i en nynorsk, a part de l'anglès. En resum: dos noms no sempre fan dues llengües, i mentre sigui necessari, dues pestanyes ben portades tampoc.