La llengua-país de l’ànima
El 2017, la BBC va estrenar una sèrie pseudodocumental en to còmic, titulada This Country. Aquest país o aquesta ruralia? El doble significat de la paraula anglesa es refereix a un ‘país’, el del camp, dins d'un altre país. Fet i fet, cadascuna de les entitats polítiques i administratives que designa aquest terme conté altres entitats, que compleixen gairebé tots els requisits per ser-ne considerades independents –és a dir, països diferents.
Qualsevol que hagi crescut en una perifèria postrural o postindustrial s'identificarà, humanament, amb els personatges d'aquesta peculiar sèrie, que transita la vida d'uns cosins postadolescents en un poblet a l'entranya d'Anglaterra, on ja no hi queda ni pagesia, ni fàbriques, ni tampoc hi ha la possibilitat d'una educació que s'imagini futurs –alternatives, més enllà de marxar. Un dels aspectes centrals de la sèrie és la llengua: els cosins Mucklowe s'entretenen inventant codis, paraules i històries; un quefer que allibera de les frustracions de qualsevol realitat, per dura que sigui, i que és de franc. I és que l'aïllament físic i espiritual de comunitats com la seva cova una manera de comunicar-se (una llengua dins d'una llengua) que els fa tant de frontera com la inexistència de xarxes veïnals (l'única figura aglutinadora a This Country és el rector), la manca de transport públic i la precarietat econòmica. Però, al mateix temps, és l'únic fil que encara els uneix els uns als altres i al seu ‘país’ dins del país.
La sèrie és brutalment colpidora i hilarant, precisament per la investigació i el tractament de la llengua: no cau en el parany de l'exotisme que, com assenyala la traductora Mireille Gansel, el que fa és “suscitar simplement una impressió d'estranyesa sense ser capaç de comunicar les emocions, els sentiments profunds”. Sovint ens aproximem a les altres realitats des d'una exaltació de la diferència i, tanmateix, “cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble”, diu Gansel. Cal buscar la cosa aquella que és comuna en tots els idiomes i varietats lingüístiques, per tal com totes les llengües són igual d'humanes.
A l'assaig Traduir com transhumar (Lleonard Muntaner, Editor: 2021), que la Dolors Udina ha traslladat magníficament al català, Mireille Gansel ens parla de les llengües de frontera, i de les relacions d'interdependència i de dominació que s'estableixen entre aquestes llengües i la del poder. Gansel estudia l'idioma dels qui han estat expulsats d'una d'aquestes entitats anomenades 'país', malgrat no haver-ne habitat mai el centre, i que van a parar al marge d'un altre país. La llengua dels colonitzats, dels exiliats, dels desplaçats, dels refugiats i dels nòmades: les llengües que, per resistir –per evitar que oblidem les versions no oficials de la història– preserven, bàsicament, la humanitat (la poesia); i de la traducció com el gest que la interpreta. Malgrat que Gansel aborda conflictes molt més grans que la marginalitat perifèrica de què tracta This Country –la ignomínia del nazisme i les guerres–, la seva lectura ens recorda que a la barbàrie del feixisme no s'hi arriba d'un dia a l'altre.
Gansel planteja la traducció i la vida com una transhumància; i, de què es tracta? Ens explica Gaspar Valero que, a la Mallorca tradicional, les guardes d'ovelles de les grans possessions de la Marina de Llucmajor o del Migjorn passaven l'estiuada a la Serra de Tramuntana, on no hi feia tanta calor i les pastures eren més frondoses. Els ramats travessaven els camins de muntanya, resseguits amb cisternes i basses per saciar la set. Si l'heu encepegat mai, és un moviment que impressiona i, en certa manera, violenta: des del cotxe, és clar, i sempre en direcció a qualsevol mena d'activitat trivial, el gest del pastor transhumant provoca admiració als qui ens ho mirem des de darrere d'un vidre. És independent, en el sentit que va per lliure, i alhora conscient de les interdependències entre els cicles de la terra i l'activitat ramadera; i serva una llengua portadora d'uns coneixements que, si no fos perquè ell la parla, nosaltres hauríem deixat de saber. Menjaríem carn de granja sense qüestionar-ne el disgust i passaríem per davant d'un aljub com per davant d'un claper.
Per traduir, Gansel se situa al lloc del pastor (o de les ovelles) i no només es relaciona amb textos, diccionaris i lingüistes, sinó que camina amb etnòlegs, amb la música de les llengües i amb els seus parlants, pels “camins transhumants de la traducció, aquest pas lent i pacient, totes les fronteres abolides, d'un país a un altre, d'una cultura a una altra, d'una llengua a una altra”. Viure i viatjar així: no només desplaçant el cos o canviant d'idioma, sinó posant en moviment allò que és tan dicible com indicible en totes les llengües –l'ànima.
