És la llengua pròpia i són els nostres drets

PeriodistaNa Clàudia arriba molt empipada a la redacció. Si na Clàudia Darder és a l’ARABalears –n’és la cap de Cultura– en part, en bona part, és perquè volia treballar en català, en la seva llengua. Per això, s’encén cada vegada que va a una roda de premsa –d’iniciatives culturals!– i, amb l’excepció dels polítics, sovint sovint la resta d’organitzadors es dirigeixen als periodistes en castellà. Als periodistes o a la concurrència, sigui quina sigui. Presentacions de festivals i esdeveniments diversos: ara mateix, el de cinema italoespanyol, però també el de Literatura Expandida de Magaluf, que –atenció– organitza Rata Corner amb el suport de la FundacióMallorca Literària. I l’Evolution Mallorca International Film Fest que, tot i tenir aportacions del Govern, del Consell, de la Fundació Mallorca Turisme i de la Film Comission, té la web exclusivament en castellà i en anglès. I la Nit de l’Art, a la qual li cauen ajudes de totes les administracions. En totes aquestes presentacions, com en la immensa majoria de comunicats d’empreses culturals privades –però altament subvencionades– que rebem els periodistes, el castellà és la llengua clarament i immensament predominant.

Pot fer vessa haver d’insistir tantes vegades en l’obvietat: perquè el català és llengua oficial a les Illes Balears, qualsevol persona ha de poder viure en català i no haver de canviar d’idioma. Ja no parl dels drets dels catalanoparlants, que també, parl dels drets de qualsevol ciutadà d’aquestes Illes que, tengui la llengua mare que tengui, té dret a viure en català. I això vol dir que hem de tenir de tot en català, si més no com ho tenim en castellà. Parlar en català no és un luxe, ni un caprici. És la nostra llengua i són els nostres drets.

El cert és que ens hem avesat que el català sigui un a més a més, quasi un gest a agrair. Pràcticament no hi ha oferta de cine en català a les sales de Mallorca, per esmentar un àmbit de la cultura que gira del tot l’esquena a la llengua pròpia. Si qualcú té la iniciativa de programar-ne, encara li ho agrairem. I està bé ser agraïts, però no perquè no et trepitgen els drets o perquè no t’agredeixen.

En tot cas, el mal és que les rodes de premsa, els comunicats, el cine, per no parlar de l’atenció sanitària, etcètera, etcètera, “en català, no cal”. “No importa gaire, el castellà l’entén més gent”. Això és el que creu una majoria. I això és supremacisme, si més no és del que acusaríem a qualsevol que gosàs fer una discriminació racial o homòfoba en el mateix sentit que es fa la lingüística.

El mal és que aquesta actitud supremacista encara se subvenciona des d’institucions amb governants amb consciència dels drets lingüístics –compta què farien altres formacions. El mal és també que se li dona cobertura, fins i tot des de mitjans que volem viure amb normalitat la nostra llengua i contribuir que tothom hi pugui viure i estar-hi informat. A na Clàudia li fa ràbia i la posa trista a parts iguals. A mi també.