La llengua (i també altres coses) dels mallorquins (1963)

De l’article de Baltasar Porcel (Andratx, 1937 - Barcelona, 2009) a 'Serra d’Or'(VI-1963). Seixanta anys després encara hi ha autoritats espanyoles que s’obstinen a trencar la unitat de la llengua catalana i a provocar una guerra lingüística. Fa un mes que el rei va atorgar el títol de “Reial” a una anomenada Acadèmi de Sa Llengo Baléà. Contra aquesta ocurrència s’han posicionat la Universitat de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Obra Cultural Balear. El passat 9 de maig el Consell Insular de Mallorca va aprovar exigir la retirada del títol "reial" a aquella entitat privada secessionista.

Em va interessar molt l’article de Joan Fuster “La llengua (i altres coses) dels valencians” publicat al número de desembre del 1962 d’aquesta revista. I em va interessar perquè, al llarg de tres o quatre anys, he anat recollint també anècdotes i notícies sobre la situació social de la nostra llengua dins de Mallorca. I la manera de veure amb claredat la seva vivència i força, o el seu estat precari, no és altra que recórrer de nou, sota l’ombra de mossèn Alcover, el país de banda a banda, i anar omplint de fitxes una nova calaixera. Aquest material, com molt bé deia en Joan Fuster, pot ésser contradictori a vegades, i també pot semblar banal. Sens dubte, però un grapat de fitxes podrien tenir un lloable valor bàsic per bastir després una sociologia de la llengua que ens aclariria força coses, aquestes “altres coses” que, en definitiva, donarien un clar panorama del que l’home anònim pensa del país. Abans de donar les anècdotes, em sembla necessari fer un parell d’advertiments sobre el significat de la llengua dintre l’illa, ja que a Barcelona moltíssima gent em pregunta sovint sobre aquest punt. A Mallorca tothom parla el català (el mallorquí, que en diem nosaltres entre nosaltres), excepte quatre indiots, que no fan més que fer riure l’altra gent: algunes senyoretes de “casa bona” i un parell de dotzenes de pares entabanats quan parlen a llurs infants. Aquests al·lotets s’arriben a armar un embolic de mil dimonis, i acaben parlant mallorquí (bé, ja ens entenem, vull dir català, i si faig ús del mot “mallorquí” és per reflectir més bé l’ambient). En canvi, la llengua escrita, la cultura autòctona, no els interessa gaire, o no gens. [...] Moltíssima de gent m’ha preguntat sovint "Però bé, escrius en català o en mallorquí?" "Home... és el mateix". "Com! El mateix? Jo bé veig que nosaltres i els catalans parlem «una mica canviat»". "No, home. Escrivint, és igual l’un que l’altre. I parlant hi ha unes petites diferències fonètiques. El mateix passa, posem per cas, amb el castellà que parla un andalús i el d’un madrileny". "Tens raó! Ja ho veig". L’exemple de l’andalús (gent a la qual, quan parla, no entén cap mallorquí que jo conegui) sol donar un magnífic resultat. [...] Sobre el fet dels noms català i mallorquí per definir el nom de la llengua, és significativa una frase en ple ús, i que vol dir parlar clar, parlar en l’idioma propi. Hom diu: "Em sembla que he parlat clar i català!" [...] Com ha fet en Joan Fuster, no trauré conclusions. És feina d’un altre. El meu ofici és contar coses en prosa o dialogant. I és el que he fet.