Llengua i territori, per no variar
Els nostres governants sovint semblen voler fer-nos retrocedir fins als anys vuitanta, quan ells acabaven de néixer, o encara ho havien de fer. Deuen ser nostàlgics de la infància. O del no-ser. Tal vegada sigui la fascinació pel no-ser allò que els du a governar contra l’interès general, ja que actuar contra la llengua pròpia o contra els recursos naturals de les Balears és efectivament actuar contra l’interès general. Aquesta setmana n’hem tingut noves mostres.
Per una via un pèl estrafolària (una esmena a la Llei de polígons, que segons com té el seu contingut simbòlic), el Govern ha mogut peça per aconseguir que els funcionaris interins a les Balears tinguessin un marge de quatre anys més per acreditar el nivell de català. És una manera com una altra de menystenir una vegada més la llengua pròpia de les Balears, el català, i de desprotegir els drets lingüístics dels ciutadans d’aquestes illes. També és una mala manera de menysprear la bona feina dels interins que sí que es preocupen d’acreditar un nivell correcte de català en el seu procés d’estabilització (parlam sempre d’un nivell bàsic de comprensió de la llengua). Val a dir que, en la legislatura anterior, el govern d’esquerres ja havia concedit una pròrroga de dos anys als interins per treure’s el nivell de català. El missatge que s’envia des del Govern és tan nefast com afirmar que la llengua del país no és necessària per viure-hi i fer-hi feina.
En el cas del Govern actual, aquesta maniobra s’afegeix a una llarga llista d’actuacions frontals contra la llengua catalana, entre les quals destaquen la supressió del requisit de català a la sanitat pública, l’eliminació del català com a primera llengua de l’Ajuntament de Palma i el Pla de segregació lingüística a les escoles, que va fracassar gràcies a la fermesa i la mobilització de la comunitat educativa i la societat civil, entre d’altres. El comportament de l’executiu que presideix Marga Prohens s’emmarca de ple en el fenomen que la sociolingüística defineix com a autoodi, és a dir, la convicció que la llengua pròpia és inferior a una altra, o a unes altres. En aquest cas, inferior al castellà. És fals, perquè, com succeeix amb les persones, no n’hi ha de superiors ni d’inferiors i pensar el contrari només pot ser fruit d’alguna forma de supremacisme. En un govern, l’autoodi té un abast destructiu especialment ampli, perquè l’objecte d’odi acostuma a ser part del bé comú. La llengua, per exemple. Actuar contra qualsevol llengua sempre és una forma de barbàrie, i actuar contra la pròpia, una radical expressió d’autoodi.
El mateix pel que fa al territori, l’altre gran clàssic de la nostra autodepredació col·lectiva. El GOB ha donat suport al recurs que han presentat els partits d’esquerres davant el Tribunal Constitucional contra l’amnistia urbanística que desregula el sòl rústic perquè els especuladors hi puguin mercadejar i construir allò que vulguin. No cal ser ecologista per adonar-se que és una mesura tan convenient i mesurada com disparar-se al cap, excepte que amb la total desregulació de foravila n’hi ha uns quants que hi tenen (es pensen que hi tenen) uns cèntims a guanyar. De manera equivalent, l’Obra Cultural Balear va presentar el gener passat, també davant el TC, el que ja és un segon recurs d’inconstitucionalitat, l’eliminació del català de la sanitat. Fan ben fet: l’acció judicial és un camí que cal recórrer en defensa del que és just. Però és objectivament desagradable, com deia Josep Pla, la constatació que alguns trien mantenir-se en el mateix camí de fa quatre o cinc dècades. Un camí que va poder ser de prosperitat, però que ja fa temps que s’ha bifurcat cap a l’autodestrucció.
