La llengua i nosaltres / La vacuna i tu

La llengua i nosaltres

La realitat és que de la nostra llengua en sabem menys coses de les que caldria. I, fruit del desconeixement i de la por, anem cantant les absoltes pel català sense pensar com posar-hi remei. Crèiem que la immersió lingüística a les escoles es complia i resulta que ni tan sols sabem quin percentatge de classes es fan en català. La justícia obliga a fer el 25% de les matèries en castellà i, ara, els qui són a l’escola diuen que, en la pràctica, tant de bo fos només una de cada quatre classes. Al pati i a les xarxes sembla que només hi ha una llengua dominant i una altra cada dia més minoritzada. Però ningú té xifres concretes. Només alguna estadística ens revela que el català va reculant als patis, a les xarxes socials i entre els joves. Hi ha més intuïció que ciència, a l’hora de fer aquestes anàlisis. Davant d’una realitat tan desenfocada, en canvi, hi ha qui decideix construir un relat fals i, de nou, impregnar-lo a l’Espanya més obtusa: el castellà està perseguit a Catalunya. Han calgut dues piulades desafortunadíssimes arran del cas de Canet perquè engeguin la maquinària que, a sobre, ens equipara amb el nazisme. Allò que ens indigna i que ens durà a manifestar-nos i a crear unes reunions per un pacte nacional per la llengua, és que els provocadors professionals, els think tank de la triple dreta espanyola, s’han coordinat per engegar aquesta campanya perillosa i pestilent. Se’ls enfot fomentar l’espiral de l’odi si en treuen rèdit electoral. Els importa un rave quines conseqüències socials tindrà a Catalunya aquest remolí pervers, si aconsegueixen fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa. Al capdavall, l’estratègia és aquesta i el català és, com altres vegades a la història, el comodí al qual s’aferren quan no tenen res més. Enterrat el Procés, els queda el català. La llàstima és que ells vagin tots a l’una i aquí, per variar, el nostre govern no sàpiga coordinar-se ni per fer front a una matèria tan sensible. De mal borràs, mai més ben dit.

La vacuna i tu

La realitat, amb el coronavirus, és que de certeses, poques. Fa tot just un any, enmig de ja no recordem quina onada, vam començar a vacunar-nos. Va ser el gran èxit de la ciència al segle XXI. En un temps rècord es va trobar la vacuna preventiva, es van aprovar els assajos clínics, es van fabricar i es van començar a distribuir. Algú preguntava pels efectes secundaris a curt termini i deien que res, que a tot estirar aixafament, febre i para de comptar. Si algú gosava inquirir pels efectes a llarg termini, les autoritats polítiques, les patums mèdiques i el seguidisme periodístic coincidien a explicar que la prioritat actual era salvar vides i que les vacunes són segures. Doncs vinga, tots a arremangar-nos amb obediència acrítica, perquè si el pla B és l’altre barri, ja estem bé en aquest. En aquell moment inicial, ja ens van dir que, si ens tocava Pfizer, serien dues dosis. El vaccí ens havia d’immunitzar de contraure la malaltia, deien. Després, el discurs canviant ha passat a ser que, si l’agafàvem, no seria en una forma greu. Ara que els de la meva quinta ja som a prop de rebre la tercera dosi, ens diuen que l’efecte d’aquelles dues vacunes només era de mig any i que podem infectar-nos igualment. Això sí, només uns pocs casos hauríem d’entrar a l’UCI. Certament, la majoria de coneguts i saludats que aquests dies expliquen que han enxampat el virus són gent doblement vacunada. No havíem quedat que... Ara, contra la variant òmicron, la tercera punxada. Des de fa un any i mig que vivim a cop de fe. Mentrestant, aquella immunitat de ramat –que aconseguiríem si entre vacunats i els que havien passat la malaltia arribàvem al 70%– no la veiem per enlloc. Continuarem, majoritàriament, fent cas de les instruccions. Esperarem, això sí, que abans que el 2096 les farmacèutiques nord-americanes hagin d’ensenyar les llicències de les seves vacunes, el periodisme hagi deixat de fer de mera caixa de ressonància del poder i torni a investigar.