Llengües cooficials?
Fa just una setmana, el públic mallorquí va poder gaudir d’un dels actes de normalitat més bells i euforitzants d’aquest estiu: el concert del trio gallec Tanxugueiras, precedit per Laura LaMontagne & PicoAmperio, al monestir de Consolació de Sant Joan. Quasi un miler de persones ens trobàrem allà convocades per la Fundació Mallorca Literària i el seu festival La Lluna en Vers, que ja fa anys que omple d’espectacles vinculats amb la literatura i la música d’arrel les nostres vetlades estiuenques. I si fa un parell d’anys podíem xalar amb Trópico de Covadonga, un concert insuperable de Rodrigo Cuevas en asturià, gallec i castellà, o bé de la girl band Cocanha, en occità, aquesta vegada els mallorquins més revetlers constatàvem que per passar-ho bé no sempre fa falta acudir a les llengües imperials, sinó que també podem parlar (o bé ballar) de tu a tu amb cultures veïnades com la gallega.
Aquell vespre, però, dos aspectes relacionats amb el fet lingüístic em varen cridar especialment l’atenció. En primer lloc, el gest d’una de les cantants, quan després de les primeres cançons volien adreçar-se al públic, d’encetar la conversa en castellà “perquè així ens entenem tots”. Un gest que va ser contestat tot d’una pels assistents amb la petició que, per favor, parlassin en gallec. Sobta veure com un grup que ha fet de l’autoestima lingüística i cultural un tret distintiu té tan assumit que viu en un estat que odia les nacions que el formen i les seves llengües, i que si bé el públic general pot acceptar un concert de música en gallec, més d’una vegada els deuen haver demanat que, a l’hora de parlar, parlin en castellà.
D’altra banda, l’altre punt que em va sorprendre (i que, no ho negaré, va fer que sortís del concert amb aquell gust agredolç de derrota menuda dins la boca) va ser la referència d’una altra de les cantants a les anomenades “llengües cooficials”. Al final del concert, en un gest d’autoafirmació i d’empoderament (promet que no faré servir la parauleta durant un any o dos, com un guaret), varen dir que les dones, les persones LGBTI+ i les “llengües cooficials” som aquí, a la fi, tant si agrada com si no. I a mi el missatge m’encanta, el subscric completament, però em preocupa el llenguatge que varen fer servir per vehicular-lo. Des de quan anomenam la llengua del país segons s’hi refereix la Constitució? No havíem quedat que la catalana, aquí, era la llengua pròpia? I el castellà, és també cooficial o només ho són les altres, en absolut peu de desigualtat? Perquè per tal que una llengua sigui cooficial n’hi ha d’haver una altra que també ho sigui, i no he sentit mai ningú referir-se així a l’espanyol…
Ben sovint, però en llengües encara més, el nom sí que fa la cosa. I pens que és important que pensem bé de quina manera ens anomenam i ens presentam al món. Per parlar de la meva llengua, que és la que fa segles que es parla al meu país, no necessit acudir a constitucions ni lleis: en dic “pròpia”.
Sebastià Portell és escriptor