Llengües de signes: poesia a l’aire

No és cap casualitat que avui, coincidint amb el Dia Europeu de les Llengües, també se celebri el Dia de les Persones Sordes, jornada amb què clou tota una setmana durant la qual totes les comunitats sordes del món organitzen un munt d’activitats. Es tracta d'una setmana de caràcter reivindicatiu en què les persones sordes de les diferents regions i països visibilitzen la seva realitat davant del món, on expressen les seves demandes en qüestió de drets i en què es posa en relleu la riquesa de les llengües de signes i de la 'cultura sorda'. I és que si les persones tenen una llengua també tenen una cultura. De fet, es pot tenir un cultura pròpia sense tenir una única llengua, però el contrari és tant físicament com sociològicament impossible. A través de la seva llengua, les persones sordes han compartit costums, tradicions, valors i expressions culturals i artístiques que s'estenen al llarg del planeta, és l'anomenada 'cultura sorda'.

La Setmana Internacional de les Persones Sordes és molt necessària perquè, tot i disposar d'un ampli suport legislatiu, al nostre país la Llei 27/2007 reconeix la llengua de signes catalana i la llengua de signes espanyola; i el nostre Estatut a l'article 49 també les cita; i malgrat comptar amb el reconeixement de la lingüística, les llengües de signes necessiten justificar contínuament el seu propi estatus de llengües.

Això és degut a l'estigmatització i als prejudicis que hi ha respecte d'aquests idiomes, de les persones que els usen i en general de la comunitat sorda, fruit d'un profund desconeixement per part de la societat.

Entre els prejudicis més estesos hi ha la consideració que només hi ha una llengua de signes universal, que afavoreix la comprensió entre totes les persones signants; i la valoració que la sordesa és una “malaltia” que impossibilita la “comunicació complexa” entre els que la “pateixen”. Una valoració substancialment equivocada i paternalista que ha tingut conseqüències devastadores en les persones sordes al llarg de la història.

El problema és que l'estatus que s'atorga a una llengua normalment depèn del prestigi que té la seva comunitat de parlants i, en el cas de les llengües de signes, aquestes estan associades a la discapacitat. Serveixi com a analogia la manera que les llengües minoritàries com el català, el gallec o el basc són minoritzades perquè fins fa molt poc se les vinculava a les classes més humils. En definitiva, el problema és el de sempre, el constructe social, la mirada asimètrica que un té sobre l'altre.

La llengua de signes és la llengua de les persones sordes de les Illes Balears; forma part del nostre patrimoni cultural però, a més i pel seu caràcter assistencial, no té comparació amb cap altra llengua. El seu ús garanteix l’accés a la informació, proporciona igualtat d’oportunitats a les persones sordes i possibilita que puguin exercir els seus drets igual que la resta dels ciutadans. Un clar exemple de discriminació cap als nostres conciutadans sords és IB3, l'única televisió autonòmica de l’Estat que no té, almenys, els seus serveis informatius en llengua de signes, malgrat que la llei els hi obliga.  

Com a colofó, el dia 27 de setembre celebram també el Dia Europeu de les Llengües, un dia pensat per reivindicar la riquesa lingüística que caracteritza Europa i animar-nos a aprendre'n qualsevol, independentment de la nostra procedència o edat.

Entre aquestes llengües hi ha la llengua de signes espanyola i la llengua de signes catalana, i neixen dialectes locals, perquè una persona sorda a més és de Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera, i ha creat signes preciosos per referir-se al ferreret, a caçar a l'enfilat, al flabiol, a l'uc eivissenc, al bescuit de Formentera, a Ramon Llull o fra Juníper Serra. Del vol de les seves mans han nascut signes tan bonics com capfico o capvespre, que una persona sorda de fora no coneix.

Es calcula que hi ha més de tres-centes llengües de signes al món. Són la demostració de com de virtuosos podem arribar a ser els éssers humans. Com un ocell a qui talles les ales i, tot i així, troba la manera de volar fins i tot més amunt.

Les llengües de signes són poesia a l'aire, són un tresor únic, són nostres. Felicitem-nos.