De la crònica de Siegfried Bosch (Barcelona, 1916-1940) enviada un setembre en guerra des del front de Chinchon (Madrid) a La Publicitat (11-IX-1937). Avui fa dos anys que l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona va anunciar que la família de Siegfried Bosch havia fet donació del fons personal d’aquest historiador, advocat i periodista que va morir molt jove per causes desconegudes i que ha estat ignorat fins ara. Imatge: el dibuix de Grau Sala del 1935 esmentat en el text.
La bohèmia creada -o retratada- tan meravellosament pel geni de Muger i de Musset no és un producte exclusivament del segle passat. Jo visc una bohèmia -amb mi la conviuen alguns companys també catalans- que res no té a envejar a la del cèlebre Barri Llatí parisenc, o a la de la bona època de l'hostal dels "Quatre Gats". És a dir, res sí. Hi ha un factor que diferencia essencialment una i altra bohèmia. L'ambient sentimental, agradable, en certa manera -almenys, tal com ens l'han feta concebre els autors que hi han dedicat llurs millors produccions-, contrasta rudement amb la brutal realitat de la meva. La guerra és la que ha creat aquesta bohèmia. Una bohèmia inquieta, turmentada no solament per un desig de realització d'una entelèquia artística -i adés pels prosaics dels d'un estómac buit-, ans encara pel natural nerviosisme que comporta la proximitat del lloc on ella fa la seva vida amb les avançades de combat que, en certa manera, són encara una frontera més dins les terres d'Ibèria. La tramesa de la lleva catalana d'enguany a terres de Castella ha estat el fet generador d'aquesta bohèmia. És cert que la gran família de catalans que abandonaven Barcelona la darrera setmana d'agost s'és dispersada pels diferents sectors del front del Centre, però en el nucli amb el qual jo convisc (a Chinchon) resta encara -com en el Cenacle de la Bohèmia, de Murger [autor d’Escenes de la vida bohèmia, del 1849]- un Schaunard, un Rodolf, un Marcel, un Colline, artistes com ells, o, com ells també, aspirants a ésser-ho [personatges de La bohème de Puccini, basada en l’obra de Murger]. Per damunt de tots és Coline, el filòsof, el qui impera. En el grup a què em refereixo s’ha esdevingut el cas de figurar entre els llibres que s'hi llegeixen les firmes menys a propòsit en relació al moment i al lloc des d’on escric: hi ha Schopenhauer, el Jo de Prudenci Bertrana, el Càndid de Voltaire i el Res de nou a l'Oest de Remarque. Però el Colline d'aquí -el meu company de cel·la- no és exclusivament filòsof: a Barcelona feia d’advocat. La seva filosofia, escèptica en extrem, l'ha fet summament adaptable a les exigències que comporta la vida als fronts. [...] Hi ha també el mestre d'escola, l’estudiant, el literat i l'historiador. Tampoc no manca un Schaunard, que és el qui ens recorda, en els nostres moments de nostàlgia i d'enyorament -els tenim amb massa freqüència- els millors aires i cançons de la nineta dels nostres ulls que és Catalunya. Ahir, mentre a pocs quilòmetres del convent enderrocat que ens serveix de caserna tronava, insistent, un fortíssim duel d'artilleria, l'estudiant, Colline i jo sosteníem una apassionada discussió sobre les directrius de la pintura moderníssima. Uns Quaderns Literaris dels de la primera època la feu convergir en el dibuix de Grau Sala. Faig constar, amb la satisfacció del qui n'és admirador, que la lloança fou unànime. [...]
