Contra el 'llibertarianisme'
Sembla que l’anarcocapitalisme torna a estar de moda, a tots els nivells, i amb diferents nivells d’intensitat. A escala local tenim l’exemple del president del Parlament, Gabriel Le Senne, que tot i presidir la institució que recull la sobirania popular és partidari d’un estat minimitzat, que “no controli” la ciutadania. No és un simple titella, sinó un activista intel·lectual d’aquest moviment que en nom de la llibertat de l’individu és capaç de justificar moltes coses.
Membre destacat del Centro Diego de Covarrubias, que acaba de premiar el franquista Carlos Espinosa de los Monteros (pare del ja exdiputat de Vox), aquest think-tank defensa el vincle entre catolicisme i capitalisme, com també fa Le Senne al seu llibre Dios nos hizo libres. Apología del cristianismo y el liberalismo. Històricament, el poder i els poderosos s’han volgut apropiar del cristianisme per buidar-lo del seu sentit originari, popular i fins i tot revolucionari. I en el seu llibre i els seus escrits a xarxes socials, el president de la cambra autonòmica fa malabarismes intel·lectuals per arribar a justificar que Déu ens va crear per ser bons capitalistes, i que si guanyam molts diners sempre tenim la possibilitat de ser caritatius. De fet, el llibre es va poder publicar gràcies al suport del grup empresarial Barceló, activitat que hauran pogut desgravar perquè ho va fer a través de la seva fundació (una ONG creada gràcies a la “solidaritat del mercat”). Tota una mostra de coherència llibertariana.
Les idees de Le Senne no són molt distintes d’aquelles defensades no ja sols pel seu partit, sinó per grups fonamentalistes ultracatòlics com El Yunque, Hazte Oir o Abogados Cristianos, experts a perseguir la llibertat d’idees i la llibertat sexual, perquè la llibertat que més els importa, al cap i a la fi, és la seva i la dels capitals i xarxes que els vinculen amb la matriu de la dreta més extrema dels Estats Units.
Un altre personatge del mateix pelatge que ha emergit recentment ha estat el polític argentí Javier Milei, que com que no ha tengut una educació opusdeiana com Le Senne, és un poc més bèstia. Com el pitjor cunyat que podríem imaginar, ha arribat a dir bestieses com que “el nostre vertader enemic és l’Estat. L’Estat és el pedòfil al jardí d’infància”, o a defensar la “lliure” compravenda d’òrgans humans i d’armes de foc. Però per Milei no és només l’estat, l’enemic, també ho és el papa Francesc, a qui ha acusat de comunista i de “representant del maligne”. Si parlam d’avortament, la seva visió de la llibertat de les dones es redueix al mantra ultra que “nosaltres el que defensam és el dret a la vida, la propietat i la llibertat”… Le Senne ho diu d’una altra manera: “Els cristians sabem que el mal sovint es disfressa de bé per captivar-nos”, alhora que critica que l’església doni suport a “propostes intervencionistes” com limitar els preus de l’habitatge, encara que no fer-ho condemni a la pobresa milers de famílies a Balears.
Al llibertarianisme, com a Margaret Thatcher, que voluntàriament o no els va acabar alimentant, allò que els molesta en realitat és la societat. Neguen que les posicions socials que ocupam venen condicionades, quan no determinades, per unes relacions de poder desiguals, majoritàriament heretades, però socialment superables. En nom d’una naturalesa humana inventada, que es basaria en l’exaltació que fan d’una llibertat convenient, ignoren que justament allò que ens ha fet avançar i anar cap endavant (i cert, ara som en un punt d’inflexió) com a espècie ha estat la cooperació, i no la competència. El nostre instint no és el de matar l’altre per guanyar jo, sense importar les conseqüències, perquè ens hem dotat d’una ètica. La cristiana –que, com la paraula 'llibertat', també fan servir convenientment– no va d’això.
El llibertarianisme no sols manipula allò defensat pel marxisme o l’anarquisme (ambdues ideologies defensen l’organització col·lectiva, però amb diferències pel que fa al paper d’un Estat del qual desconfien), sinó que manipula el mateix liberalisme. A La riquesa de les nacions, Adam Smith no sols va escriure sobre economia, sinó sobre filosofia moral i política. La metàfora de la “mà invisible” del mercat que tot ho regula és això: una metàfora, que Smith adverteix que, si no és capaç de garantir el bé comú i la justícia, la societat (a través de l’Estat o d’altres mecanismes) haurà de corregir. Els llibertarians (i abans els neoclàssics i neoliberals) fan una lectura reduccionista de Smith, a mida de la seva ideologia i la classe social extractivista a la qual pertanyen.
Si personatges amb una visió del món tan distorsionada i manipuladora són capaços d’arribar a les institucions democràtiques, és que qualque cosa passa. Quan la promesa de la igualtat i la justícia no arriben, arriben els oportunistes. Hem de combatre’ls amb idees, però també amb un projecte de societat (i no només d’Estat) ben distint del que ens volen imposar. Justament, per poder ser efectivament lliures.