Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia… Tornem-hi!

Aquests dies hem vist lemes d’altres temps en manifestacions feixistes que poc tenen de nostàlgic. Potser també cal que els i les demòcrates tornem a reivindicar vells lemes, atès l’esperpent de la dreta i l’extrema dreta davant la investidura de Pedro Sánchez. Lemes que avui prenen tot el sentit, quaranta-cinc anys després de l’aprovació de la Constitució de 1978: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia seria, potser, un dels més oportuns.

 Ja he parlat altres vegades de com la dreta i l’extrema dreta (es digui Orban, Abascal, Ayuso o Milei), s’ha apropiat de la paraula llibertat. Ho fan sense cap mirament els membres o hereus de partits que ni tan sols votaren a favor de la Constitució, o que la varen defensar amb la boca petita, perquè eren partidaris i beneficiaris del règim franquista. Aquells que, fins i tot avui, en ple segle XXI, es neguen a condemnar la dictadura (la de veres) amb mil excuses, mentre s’asseguren de deixar ben enterrats a les fosses comunes aquells que varen morir per la llibertat.

L’única idea de llibertat que els interessa és la del mercat “lliure”, la mateixa llibertat que avui en dia esclavitza mitja humanitat i empara noves formes de colonialisme i opressió. La llibertat no pot esdevenir sinònim d’individualisme acèrrim i egoista, de desresponsabilització de les obligacions que comporta viure en societat. La llibertat d’expressió no pot ser l’empara del ressorgiment de consignes directament nazis i contràries als drets humans, impunement normalitzades. La llibertat d’elecció dels pares no pot ser la coartada per crear guetos, retrocedir dècades en la necessària protecció del català o menystenir el dret dels menors a rebre una educació integral. La llibertat no pot ser només per als qui se la poden pagar, mentre permetem que milers d’éssers humans morin cada any intentant arribar al país de la llibertat. Cal que ens reapropiem d’una paraula que és de tots i de ningú, però que perd tot el sentit quan se separa d’aquelles altres que sempre l’han d’acompanyar: igualtat i fraternitat.

 Sobre l’amnistia, diu molt de la dreta i l’extrema dreta (politicomediàtica, econòmica i judicial) la radicalitat amb la qual s’oposen a una eina que, en qualsevol context, facilita la gestió dels conflictes polítics en l’horitzó d’una millor convivència democràtica. La transició política espanyola es fonamenta, també, en una amnistia, tot i que n’hi ha que ni tan sols varen haver de ser amnistiats, com desenes de jutges que sentenciaven a mort o presó i ignoraven tortures, justament, els defensors de la democràcia i la llibertat. Per això, no ens han d’estranyar els pronunciaments polítics del corpus judicial… Com tampoc no ens ha de sorprendre aquest revival d’un nacionalcatolicisme que resa el rosari a les places mentre proclama el seu racisme ancestral amb allò d’“España cristiana y no musulmana”, alhora que ignora un acte tan cristià com el perdó. Només tenen dret al perdó els lladres; però no qualsevol lladregot, sinó aquells amb capacitat per robar a gran escala, perquè d’ells serà el paradís (fiscal). Si desjudicialitzar un problema polític equival a “romper España”, és evident que encara cal molta i millor educació democràtica, avui dia amenaçada per pins parentals i tractes preferencials de la dreta als centres privats.

L’Estatut també és avui sota amenaça. Poc importa, ni que sigui Llei orgànica de l’Estat, ni que la seva darrera reforma es produís en una legislatura conservadora com la de Jaume Matas: en pocs anys la protecció i impuls a la llengua catalana i la defensa d’unes institucions més descentralitzades i útils per a la ciutadania illenca s’han passat a considerar, o bé una traïció a Espanya per a la versió hardcore de la dreta, o bé una opció prescindible per al PP, oblidant que es tracta d’una llei d’obligat compliment, començant per aquells i aquelles qui han estat elegits per representar-nos. Banalitzar sobre el compliment de l’Estatut no significa només enterrar els anhels de les persones que varen lluitar per unes institucions pròpies, sinó sobretot situar en una posició encara més vulnerable al nostre arxipèlag, en un context mediterrani i global altament complex i competitiu. Els mateixos que acusen l’esquerra de “globalista” són els que contribuiran amb el seu fanatisme a esborrar-nos del mapa. Serem un hub dels seus negocis, en nom, això sí, d’una llibertat de marca registrada.

Quan alimentes un monstre així, per acció o per omissió, et trobes amb escenes com la viscuda fa una setmana per l’amic Pere Rotger, escridassat per llegir un manifest en la seva llengua per gent que se suposa que pensa com ell. Imaginau-vos què ens farien als qui no hi combregam o tenim qualque cama roja…

Com canvien les coses per haver de defensar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia com a proclames gairebé revolucionàries. Com és de difícil avançar i com és de fàcil fer passes enrere. Això val no sols per a la pobra Espanya, sinó també per a la decadent i perduda Europa.