La llibertat com a causa d’esgotament mental
Després que el govern espanyol imposàs l’ús obligatori de la mascareta a hospitals i centres de salut, va arribar un típic i absolutament superficial mantra de la dreta sobre la llibertat. “S’exclou d’alguna manera la llibertat individual”, va dir la consellera de Salut del Govern, Manuela García, que va decidir que l’Advocacia de la Comunitat Autònoma inverteixi temps i mitjans per recórrer contra una mesura que provoca més beneficis que mals i que pot ajudar a prevenir que les xifres de contagis vagin a més a les Illes.
Idò tenim un greu problema, perquè la vida en societat, la convivència, l’activitat humana “exclouen d’alguna manera la llibertat individual”. Estam tan envoltats de normatives que “exclouen d’alguna manera la llibertat individual” que només puc arribar a la conclusió que no va pensar gaire abans de caure en aquest absurd. Per molt que jo vulgui ser lliure d’anar a 200 quilòmetres per hora per l’autopista, he de respectar el límit de 120, i això “exclou d’alguna manera la llibertat individual”. El mateix em passa quan vull pegar a algú, robar del supermercat perquè m’he deixat els doblers a casa o passar de tot i no anar a la feina sense que em deixin de pagar. Crec que tots podem entendre, inclosa la senyora García, que ja fa segles que la vida en comú “exclou d’alguna manera la llibertat individual” perquè no se’n vagi en orris.
Tal vegada l’única manera de ser lliure és estar aïllada de la resta d’éssers humans, però la natura també imposa les seves limitacions. Perquè a mi m’agradaria ser lliure de volar i la llei de la gravitació universal de Newton “exclou d’alguna manera la llibertat individual”.
Són massa anys que la dreta i l’extrema dreta s’omplen la boca de llibertat, un concepte que aquests partits no apliquen de manera general i desinteressada, sinó només als de la seva classe i com a arma de lluita política.
La Revolució Francesa va ser l’origen dels conceptes de dreta i esquerra. I és un tòpic del pensament polític que la idea de llibertat predomina a la dreta i la d’igualtat, a l’esquerra. Però el que segur que no esperaven els revolucionaris francesos és que acabaríem frivolitzant d’aquesta manera amb la idea de llibertat, insinuant que la meva llibertat respecte de gestos tan insignificants com posar-me una mascareta una estona és molt més important que el bé comú. O la meva llibertat de beure una cervesa, en el cas de la Comunitat de Madrid d’Ayuso. A més, només importa la meva llibertat, i la dels altres em resulta inofensiva i intolerable.
Aquesta mena de llibertat és esgotadora. No tenc una especial il·lusió de ser lliure d’entrar a un hospital sense la mascareta. De fet, posar-me-la, conscient que puc ajudar una altra persona, em fa sentir encara més lliure. En aquest cas, m’agradaria ser capaç d’aplicar les idees de Kant. En lloc d’actuar contra o segons el deure, es tracta de fer-ho pel deure mateix, de la manera que voldria que ho fes tothom. Però encara no hi he arribat.
