Contra la llibertat dels pares de triar l’educació dels fills

la llibertat dels pares a triar l’educació dels fills s’ha consolidat com a mantra, malgrat que bona part dels defensors d’aquest dret quasi diví no dona arguments de pes més enllà que les famílies han de poder elegir. Amb certa dosi de demagògia, podem demanar: si som filonazi, tenc dret a elegir l’educació dels meus fills? I si defens la poligàmia, l’ús de la violència per solucionar els conflictes o aplicar el càstig físic als infants que no es porten bé, també he de poder triar? Qualsevol amb dos dits de front respondria que no, que no tot val a l’hora d’educar els fills.

A més de facilitar cultura, competència i instrucció a infants i joves, una de les funcions de l’educació pública ha de ser proporcionar un mínim comú denominador per conviure tots plegats en aquest espai abstracte que denominam societat. Així, els valors que el conformen no són elegibles: el respecte, la importància de la diversitat, la tolerància, l’empatia i l’equitat, per posar-ne només alguns exemples, no són productes negociables a l’educació pública, perquè ens hi jugam la convivència present i futura. A més, aquest mínim comú denominador s’hauria de poder transmetre al marge del nivell socioeconòmic dels alumnes i d’elements tan privats de les persones com la religió.

Les aules no haurien de ser un indret per desenvolupar les particularitats que cada família considera importants. Per a això hi és precisament l’àmbit privat, perquè és aquí on els pares poden fer palesa la seva visió del món i les seves creences. Si ho volem fer d’una manera constructiva, no estarà de més que recordem que el món no es limita a les nostres quatre parets i que els nostres fills hauran de sortir al món amb els fills d’altres pares que no pensen com nosaltres.

A l’escola pública els pares no hi pintam res a l’hora de plantejar les àrees d’estudi. Ens agradi o no, és convenient que els joves afrontin la seva sexualitat conscienciats i informats, tant pel que fa al seu cos com al dels altres. Ens agradi o no, vivim en un país que té una llengua i una cultura que han de formar part de la idiosincràsia dels alumnes, si és que no volem una societat empobrida. Ens agradi o no, els alumnes han d’aprendre a exercir l’esperit crític, fins i tot quan es fa servir per qüestionar els valors de les pròpies famílies. Ens agradi o no, els privilegis i els prejudicis han de quedar fora de les aules perquè siguin vertaderament un espai de convivència.

Aquells que proclamen –i habitualment ho fan amb una dosi de sobreactuació– la llibertat dels pares per elegir el centre educatiu dels fills no han d’oblidar que tenen al seu abast un ventall d’escoles privades, perquè les públiques són un patrimoni comú que no es pot adaptar als seus interessos particulars. Potser no tots estam d’acord al 100% amb aquest patrimoni comú, però val la pena sacrificar les nostres opinions personals per preservar precisament el fet que sigui compartit per tota la societat.