La llibertat i la gàbia de ferro

La llibertat i la gavia de ferro
3 min

Llibertat, una de les paraules més invocades, de les que no admeten crítiques. A través dels segles hem patit autèntica fam de llibertat; la vida ha estat condicionada per mil normes i obligacions indiscutibles que han ofegat l’existència dels nostres avantpassats fins a límits gairebé inimaginables. Pensem en com han viscut els esclaus, els serfs i, encara avui, les dones de l’Iran o l’Afganistan; i, entre nosaltres, les sotmeses al tràfic per prostituir-les, una de les coses més vergonyoses d'una societat que es creu civilitzada. La humanitat ha estat víctima –ho és encara– de moltes imposicions, i això explica que ser lliure sigui un anhel que no admet pal·liatius ni discussió.

I, amb tot, cal que comencem a pensar en què vol dir aquest terme en determinades circumstàncies. Perquè la llibertat no implica únicament la possibilitat d’escapar de l’opressió; significa també no posar límits a l’acció individual; i això vol dir que tornem a la llei del més fort, és a dir, a la llei de la selva. Considerable retrocés després de tants esforços. La civilització consisteix, precisament, en compensar les desigualtats que crea la mateixa naturalesa, en no deixar enrere les persones més febles, sigui físicament, intel·lectualment o socialment.

Ara aquest clam de llibertat tan propi de l’esquerra ha estat segrestat per la dreta i l’extrema dreta, però en un sentit que es contraposa totalment a l’altra demanda bàsica, la igualtat. La igualtat implica no permetre que l’apropiació dels recursos i les oportunitats es desequilibri excessivament. Ja sabem que mai no hi haurà igualtat total, per més lleis que es facin, però avançar en la igualtat suposa frenar els processos individuals d’apropiació desmesurada dels recursos comuns. Defensar la igualtat és defensar la llibertat de tothom, perquè suposa que tothom tingui els recursos necessaris per poder gestionar la seva vida. Si oblidem la igualtat i només emfasitzem la llibertat, estem dient que tot s'hi val, i que està bé que tothom obtingui allò de què sigui capaç d’apropiar-se, pel mètode que sigui. Sense complexos, predica ara la dreta de tot pelatge, i que caigui qui caigui, que jo he de ser lliure per apoderar-me de tot el que pugui arrabassar, perquè si puc és el meu dret, la meva llibertat, i ningú m’ho ha de poder impedir.

Que els sectors econòmicament més potents donin suport a aquesta opció no ens pot sorprendre: els deixa les mans lliures per imposar la seva llei. El que sorprèn i cal explicar és per què hi ha franges dels sectors socialment més febles que abonen unes opcions que els acabaran d’empobrir. Per què creuen que, efectivament, aquestes opcions els donaran més llibertat.

Des del meu punt de vista, el factor cabdal és l’augment de les desigualtats, que la socialdemocràcia no ha pogut aturar. En una societat on creix la desigualtat perquè uns determinats poders, mitjançant el joc de salaris i preus, imposen les seves normes al conjunt de la població, molta gent té la impressió de viure en una “gàbia de ferro”. Un concepte que va introduir Max Weber per explicar el funcionament de les societats modernes, en les quals la burocràcia, entesa com un sistema de normes i de jerarquies, introdueix la racionalitat en el funcionament social, però també la despersonalització i la pèrdua de capacitat de control. La majoria de persones treballadores viuen en aquesta estructura fèrria; quin grau de llibertat els queda? Teòricament, l’elecció en l’àmbit del consum. Bé, aquesta era la promesa, el suposat pacte; ara resulta que tal elecció tampoc és possible, i que, com s’acaba de fer públic, últimament consumim productes de menys qualitat que fa un parell d’anys. Suposant que tothom pugui encara consumir el que és indispensable, que, com sabem, tampoc no és cert.

La gàbia de ferro és summament incòmoda, les normes es multipliquen: horaris, normes de circulació, prohibicions, impostos! Llibertat, llibertat, qui em promet deixar-me’n sortir? Llibertat, llibertat, diu la dirigent madrilenya, la de prendre’s una cervesa quan vulgui, mentre retira els ajuts de menjador a les escoles o s’afanya per desmuntar la sanitat pública. Tria el teu metge, la teva escola i, ep!, amb l’ajut del diner públic. ¿Toleraràs que algú t’ho pugui impedir?

Revolta contra un sistema complex, el de contrapesar la llei del més fort, el de tractar d’equilibrar les oportunitats per a tothom. Oblidant que, a la selva, els lleons devoren les gaseles, i mai a l’inrevés. Però les gaseles no voten mai els lleons; mentre que, en el cas dels humans, fins i tot aquest error és possible.

stats