Llibertat i privilegi

Amb el temps he aconseguit identificar amb bastanta precisió una de les coses que més ràbia em fan, en l’àmbit polític i moral: que les classes benestants no siguin conscients dels seus privilegis. Em passa amb l'autocomplaent classe mitjana, perquè supòs que és la classe a què pertanc i a la qual pertany la major part de la gent que m'envolta.

Fa un parell de setmanes, en aquest mateix diari, Joan Pau Jordà parlava de les pors dels “senyoros feministes, els comunistes d’Airbnb i els ecologistes amb caseta a rústic”, una descripció, pens, bastant encertada, de certa generació de mallorquins que han viscut un progrès econòmic i social inimaginable a principis de segle passat i que està tan encantada de conèixer-se a ella mateixa com cagada de por.

I les seves pors són les de tots, les de perdre els pocs privilegis que tenen. Només que aquests privilegis no són pocs: potser no són molts, però sí molts més del que la gent sol creure.

Sobretot si ets blanc, heterosexual i de classe mitjana. Sobretot si tens caseta a rústic o pots llogar la teva segona residència per Airbnb. Jo no arrib a tant, però sí que som un home blanc, heterosexual i de classe mitjana i, òbviament, no som el culpable de tots els pecats comesos al llarg de la història dels homes blancs, heterosexuals i de classe mitjana (només d'una petita part, la meva part), però pens que prendre consciència de quin lloc ocupes en l'escala social i en l'ordre de les coses és gairebé una obligació en aquests temps confosos que ens ha tocat viure.

Sobretot avui dia en què tothom sembla tan preocupat de la llibertat quan, en la majoria de casos, només parla d'exercir sense impediments ni pudor els seus privilegis.

Ho hem vist en aquests esgotadors mesos –o han estat anys?– de campanya electoral a Madrid –o era a tot Espanya? Existeix encara, Espanya, o ja l'hem rebatiada Madrid i llestos?– en què la dreta, la més folklòrica i la més reaccionària, la més ultraliberal i la més castissa, en definitiva, la més blanca, patriarcal i de classe mitjana i cap amunt, ha monopolitzat la idea de llibertat simplificant-la a un nivell digne d'adolescent amb problemes d'autocontrol emocional.

Està clar que tot forma part d'aquesta nova modalitat de lluitadors antisistema, en general senyoros de classe alta que veuen que els seus privilegis de tota la vida podrien córrer perill. Per desgràcia, em tem que tenen els privilegis assegurats per anys, justament perquè la classe treballadora –i també parl dels petits empresaris aquí– li compra bona part del discurs.

Qui no vol ser lliure per anar de canyes? El problema és que del que de veres estam parlant no és de la llibertat que tu te les puguis prendre, és del privilegi de poder-te-la cobrar mentre es continuen acumulant els contagis. Podria parlar també dels morts, però no vull pecar de demagog. En tot cas, la llibertat és una altra cosa, molt més complicada i no sempre fàcil d'aconseguir, sobretot perquè està íntimament lligada a la justícia. I d'això, de cada vegada, n'anam menys sobrats.

Joan Cabot és periodista